L'EMOCIÓ VIOLETA

Pinta y Colorea (o la mort de la creativitat)

2012-02-02T15:00:00.000+01:00

M'acabo d'adonar que, a part de gairebé detestar els Contes Clàssics (com ja vaig comentar en una altra ocasió) també detesto els contes de "Pinta y Colorea". Me n'adono ara, que fa algun temps que en corren uns quants per casa. Són, per mi, l'homicidi de la creativitat i la lliure expressió. Avorrits, desmotivadors, i sense cap mena d'interès. No els trobo la gràcia per enlloc.

En canvi, tenim també el conte titulat GARGOTS, de Gomi i Taro, de l'editorial Coco Books.

Jo el vaig regalar al meu cosí, quan era més petit, perquè el vaig trobar molt divertit i creatiu, ja que tot i fer propostes de dibuixos, són propostes tan lliures i obertes que l'artista que s'hi posa pot crear pràcticament el què li vingui de gust i com li vingui de gust. Diguem que només dóna idees i marcs on desenvolupar-les.

Per si no el coneixes, t'explico que és un conte gros i gruixut, amb pàgines també força gruixudes tot i ser de paper (que fan de bon pintar), i moltes ja tenen algun dibuix fet, de traç lliure, informal, com fet a mà i a corre cuita, o de traç gros i ample sense acabar de ser un dibuix definit (no dibuixat "d'imprempta" ni "de motllo" com els de "Pinta y Colorea"). I sobre aquest dibuix ja fet (que sovint ocupa les dues pàgines perquè hi hagi força espai per dibuixar i pintar (pàgines esquerra i dreta), es fa una proposta de treball (normalment, de dibuixar i pintar).

He de dir que algunes de les propostes són massa difícils perquè en Martí les pugui fer, ja que dibuixa com un nen de la seva edat, amb el què això comporta de limitador, i tot i que al cap les idees les té molt clares i ordenades, la mà i el color no li responen amb tanta facilitat. Tot i així, s'atreveix amb algunes propostes i les fa content. D'altres, les deixem per més endavant.

A mi m'agrada molt, aquest conte :)

Jo no hi entenc, de teories sobre la creativitat, avui sí que parlo per parlar, o per intuïció, o pel què sento i veig. Però veig que aquest GARGOTS no capula la creativitat per enlloc (ni jo, que l'acompanyo en el joc, tampoc).

Un dia, que hi jugàvem, va passar això:

1. A dues pàgines, a l'esquerra, un llop, a la dreta, uns quants porquets (no Els Tres). Proposta: Dibuixa alguna cosa per protegir els porquets del llop.

En Martí que s'ho pensa, agafa el retolador vermell i... dibuixa un cor entremig del llop i dels porquets. A mi se'm va dibuixar un somriure de galta a galta i em va dir "l'amor protegeix, no?".

2. Proposta: Dibuixa l'home invisible.

En Martí deixa el color que tenia a la mà, s'asseu bé a la cadira, esquena recta, aixeca la mà i el colze, estira el dit índex i, amb tota la cura del món, amb el dit a un centímetre del paper, dibuixa la silueta d'una persona. I quan acaba diu "ja està, l'home invisible". Em vaig quedar amb la boca oberta, amb els ulls com plats i li vaig fer una abraçada ben emocionada.

"Ets una passada Martí, un crack, una meravella, ets increïble!", li deia jo.

I després, quan hi pensava, també pensava que no ho devem estar fent tan malament...

I després del silenci... m'estimo i em perdono

2012-01-29T01:28:00.000+01:00

Aquestes han estat unes setmanes especials per mi. Especials perquè, per aquelles coses de la vida que no en diré casualitats, perquè no ho són (i perquè no existeixen), s'han creuat en el meu camí músiques, lectures i converses que m'han portat a molts moments de reflexió sobre mi mateixa i a dues paraules: autoestima i perdó.

He estat escoltant l'últim CD de Rosa Zaragoza "A la luz de la risa de las mujeres" i llegint-ne el llibret.

Així com el CD "Nacer, Renacer", em va obrir les portes a la llum de parir el meu segon fill a casa (desig intern que ja tenia però que vaig poder reconèixer-me llegint-ne el llibret), ja que parla de tot el què té a veure amb la maternitat: embaràs, part, lactància, infància, son, pèrdua perinatal... Aquest darrer CD parla de la Feminitat, de tot el què té a veure amb el món femení, amb la dona conscient, parla del poder que tenim per ser dones, de la nostra bellesa.

I com em va passar amb l'anterior, aquest també m'ha donat llum i permís per treballar-me tot el tema de l'autoestima i l'acceptació, de l'amor cap a mi mateixa.

D'altra banda, he estat aprofundint també en la persona de Pau Riba a través del llibret que acompanya el seu últim CD, la reedició de "Jo, la Donya i el Gripau". Un CD que, musicalment, no m'entusiasma, acompanyat per un llibret, per mi, colpidor per moltes raons. Una d'elles és que conté una carta extremadament bella, reveladora, de Mercè Pastor, la primera dona de Pau Riba, i mare dels seus dos primers fills. La lectura d'aquella carta em va tocar profundament i em va tenir uns quants dies mig rara. Una carta clarivident de reflexions sobre el món, l'Univers, la maternitat i els infants (el seu primer fill, concretament) i sobre la missió d'aquests en les nostres vides. Una carta que em va arribar a l'ànima i que em va remoure unes sensacions que encara jo n'estic sorpresa i que em guardo per mi.

I a més, vaig tenir una conversa amb la Isabel, companya de maternatges, mare de tres fills, a qui vaig conèixer arrel del naixement d'en Martí i que, sense adonar-me'n, s'ha convertit en un referent fort per mi i la meva maternitat. En algun moment d'agovio maternal he recorregut a ella sabent que la seva experiència i, sobretot, les seves paraules, em reconfortaran i em donaran tranquil•litat, sabent que em sentiré escoltada i compresa, i sabent que rebré alguna paraula o alguna frase clau que faran que hi hagi algun canvi en mi.

I heus aquí que aquestes tres històries, inconnexes entre elles però arribades totes tres en els mateixos, aproximadament, 15 dies, m'han servit per adonar-me que:

TOT EL QUÈ JO FAIG ESTÀ BÉ.

QUE LA MEVA IMPERFECCIÓ ÉS PERFECTA.

QUE TOT EL QUÈ JO DONO ALS MEUS FILLS ESTÀ BÉ.

QUE NO PASSA RES SI NO PUC ARRIBAR A TOT i, per tant, puc començar a deixar d'exigir-me tant.

QUE LA NOSTRA REALITAT ÉS LA QUE ÉS I NO UNA ALTRA, I TAL COM ÉS, ÉS PERFECTA

PER CADA UN DE NOSALTRES i, per tant, puc deixar de pensar en com serien les coses si fossin diferents perquè són com són i tots plegats ho hem triat així.

Potser són conclusions a les que tu, que em llegeixes, ja has arribat fa temps, i penses "caram, Violeta, això encara no ho sabies?". I et respondré que sí, ho sabia, però ho havia oblidat; i et diré més, ara ho sé, i començo a creure-m'ho, tot i que a vegades encara sento que no ho sento prou endins i encara no m'ho he fet prou meu; com si diguéssim, he arribat a la part teòrica important, i em falta posar aquesta teoria a la pràctica.

Però avui, ara, sóc capaç d'escriure aquest batibull d'idees i sensacions que m'han abduït aquests dies, i sóc capaç d'extreure'n les conclusions principals. Ara, la feina és meva per sentir aquestes veritats com a pròpies.

I potser tu, que encara em llegeixes, et preguntaràs per què escric tot això aquí. I et responc que ho faig perquè sé que moltes marones, com jo, es troben com jo, i potser necessiten també una mica de llum per donar-se permís per perdonar-se, per acceptar-se, i per estimar-se tal com són, i per estimar el seu present tal com és, sense represàlies, sense culpabilitzar-se, sense jutjar-se.

Gràcies Rosa Zaragoza, gràcies Pau Riba, Mercè Pastor i Pauet Riba, gràcies Isabel. Heu creat, per mi, el triangle perfecte.

Un tastet de Rosa Zaragoza

En imatges

2012-01-25T23:31:00.001+01:00

Aniversaris en imatges

Hem nascut, la mare i el lleó Martí

Un any, ets petit, et duc a coll

Dos anys, tu decideixes, tu ets

Tres anys, neix el germà gran. Et veiem gran, però ens necessites tant!

Quatre anys, en Martí energètic, en Martí creix ràpidament

Martí, el germà gran, font d'inspiració i admiració del germà petit, font d'alegria i joc. Font d'energia.

4

2012-01-25T23:20:00.002+01:00

Són les 22,31h del 25 de gener.

Tal dia com avui de fa 4 anys, a aquesta hora, estava a l'Hospital de Sta. Caterina, de Salt, estirada a una camilla, amb les corretges de monitorització controlant les contraccions i el cor d'en Martí. Havia decidit néixer.

Vaig anar a parar a aquell hospital perquè era el que hi havia més a prop de casa on respectaven el procés natural de part si així ho desitjava la mare que hi anava a parir.

Quan em vaig quedar embarassada d'en Martí sabia només tres coses sobre la meva futura maternitat: volia intentar tenir un part natural, volia donar pit, i volia prendre'm uns mesos sense treballar (a banda de les 16 setmanes) per maternar.

Però la veritat, en aquell moment tampoc no sabia per què tenia tan clares aquestes tres idees. Només tenia una amiga que ja era mare i, tot i això, el tema de la maternitat el sentia lluny. Ella li havia donat pit a la seva filla prolongadament, però no estic segura que fos ella el referent de la lactància. Recordo que ma mare em deia: et regalaré un escalfabiberons. I jo dir-li: "però si no el faré servir", i sentir a dintre meu que allò que deia era veritat, estava segura de la meva lactància exitosa.

Tampoc llegia revistes sobre el tema ni vaig comprar-me un sol llibre. Ni vaig anar a classes de pre-part. Bé, sí, a una, on no em vaig sentir a lloc i no vaig tornar. Vaig anar, l'últim mes d'embaràs, a ioga per embarassades amb una dona sàvia (també llevadora) a qui no coneixia i que, per sort, he anat coneixent després. Crec que vaig fer només 4 sessions.

No sabia res sobre res, hahaha, vull dir que no sabia res sobre la maternitat, ni sobre el part. Sobre la lactància sí, que vaig estar buscant per internet i vaig assegurar-me d'anar cap a l'hospital sabent molt bé la postura correcta del bebé al pit per evitar clivelles, i sabent també que la lactància era a demanda (bé, només sabia això, que per mi era molt perquè no sabia res més, però ara sé que és bàsic però a la vegada, no és res!). I sobre el part en sí, vaig fer-me un pla de part copiat d'un altre que vaig trobar per internet, del què vaig haver d'anar buscant la informació del què allà deia, perquè jo no coneixia res ni sabia res de la informació que allà es recollia! Podria dir que, a ulls de l'hospital, portava un súper bon pla de part, però per mi... en realitat, era informació recollida a última hora per fer-me respectar però sense tenir-ne informació àmplia ni profunda.

A casa, durant l'embaràs, havíem muntat "l'habitació d'en Martí", amb el bressol gran, i teníem el petit (el moisès) a la nostra habitació. Teníem l'hamaqueta, el cotxet 3 peces, la banyereta, en fi... tot a punt per quan arribéssim a casa amb el bebé. Teníem la millor motxilla del mercat no ergonòmica, i per sort, un foulard curt, però un foulard.

Com deia, doncs, tal dia com avui, de fa 4 anys, estàvem a monitorització, esperant que ens diguessin que el naixement era imminent, jo tenia molt dolor, i estava preparada per rebre en Martí.

Però... oh, sorpresa! Primera lliçó del nou camí: abans de parir s'ha d'haver dilatat el coll de l'úter 10cm, i jo, a aquesta hora d'avui fa quatre anys, no havia dilatat ni un centímetre.

I bueno... al final del post, com a homenatge a aquells pares primerencs i com a homenatge a en Martí, bebé Martí, que va ser valent triant uns pares primerencs desinformats completament (o molt desinformats), adjuntaré el relat del meu part i del meu naixement com a mare i del naixement d'en Martí al món exterior.

Només vull afegir que demà, 26 de gener de 2012, en Martí, el nostre primer fill, a les 7,45h del matí, farà 4 anys. Se m'enrampa la panxa de pensar que fa JA quatre anys que sóc mare! Mare meva, com passa el temps (que anem dient tots, a mesura que ens fem grans!). Demà farà quatre anys que vaig començar una nova vida, un nou viatge sense bitllet de tornada, una nova aventura que crec que ja mai s'acabarà.

Demà farà quatre anys que en Martí, sense saber-ho nosaltres, va convertir-se en el nostre Mestre, Mestre d'aquestes noves lliçons que mai pensàvem que hauríem d'aprendre. Mestre de l'amor, de la confiança, de la generositat, de la paciència, dels nous reptes.

Vam començar una vida en família, vam deixar de ser parella per ser família, per ser tres, per deixar, els pares, de ser els primers i els més importants.

Vam començar a conèixer noves persones que ens ajudarien i serien clau pel nostre camí com a família. Noves amistats, nous amors. I perdurarien els amics de veritat, aquells que, malgrat no tenir fills, ens segueixen acompanyant en el dia a dia, i donant un cop de mà quan el necessitem.

I vaig començar a indagar sobre aquest món de la maternitat, de la feminitat, del creixement personal (que mai s'acaba), del voler ser millor persona cada dia i, és clar, millor mare. Un món ple de reptes, dubtes, interrogants, moments feliços, alegres, plens d'il•lusió, i moments durs, cansats, tristos. Moments de tot, però els millors moments.

En fi... Martí, fill gran, germà gran, el primer, el què t'hauràs d'obrir camí, t'acompanyem i t'acompanyarem i ens acompanyes i ens acompanyaràs en aquest nostre camí, que fem junts, de costat.

Gràcies per escollir-nos, gràcies per dur-nos on som ara. Gràcies per ser un petit lleó, segur de tu mateix, valent, amb caràcter fort, honest, noble, amorós. Gràcies per tenir les idees clares i per fer-nos-ho saber. T'estimem.

NEIX EN MARTÍ, NEIX LA MARE; RELAT DE PART

25 de Gener de 2008

És divendres.

Avui m’he quedat fent el ronso a llit. En Jordi ja ha anat a treballar. Quan m’he llevat i he anat a apujar la persiana de l’habitació, he sentit una punxadeta, una sensació nova. Avui has de néixer, he pensat, i he somrigut. Però no n’he fet més cas i m’he anat a dutxar.

He baixat a plaça i he comprat molt, fruita i verdura, el carro a tope. La Rosa, de la parada de verdura, m’ha preguntat si volia que me’l pugés ella a casa, el carro (som veïns), però li he dit que no calia, ja hi estic acostumada. Ella m’ha recordat que no hauria de portar tan de pes.

He anat a l’Activa, a la terrasseta, a fer un cafè amb llet. Fa un dia preciós, fa sol, i s’hi està bé a fora, tot i ser Gener. Aquest hivern, amb tu a dintre, no he passat gens de fred!

Quan estava anant cap a l’Activa he tingut una altra punxadeta. Ui... M’ha trucat la mare, la teva àvia, i li he preguntat com era una contracció. (No he anat a classes de pre-part i ningú no m’ho ha explicat). Pel què m’ha dit, ja tenia contraccions. Quan m’he assegut a la terrasseta he trucat a en Jordi, molt emocionada i contenta, eufòrica. Tenia ganes de dir-li cridant, però no era plan. Li he dit que creia que tenia contraccions. S’ha posat súper content, molt, molt. M’he sentit molt tranquil•la, gens espantada.

M’he pres el cafè i he pujat cap a casa. Quan ha arribat en Jordi ens hem abraçat, contentíssims, i ja he tingut una tercera contracció. Ell ha posat el seny a tot plegat. Agafa el rellotge i comença a controlar cada quan les tinc. Jo em quedo a casa i ell, havent dinat, se’n va a treure l’Apu (el gos) a Pinya de Rosa. Jo, a casa, vaig contant cada quan les tinc. Quan arriba m’ho pregunta: cada mitja hora, o cada quart, no ho sé ben bé. Decidim que no vagi a treballar, puc estar dies així, però avancen ràpid i pensem que és millor que em faci costat.

No recordo bé què fem des que ell torna de Pinya fins a mitja tarda (és possible que, entre altres coses, preparem les bosses per marxar a l’hospital), però a mitja tarda decidim portar l’Apu a casa els seus pares per si ja anem avui mateix a l’hospital.

Passem un parell d’horetes allà, xerrant, llegint el diari, passant la tarda. Les meves contraccions són cada vegada més seguides, cada 10-8 minuts, i comencen a fer-se notar, he d’acompanyar-les amb la respiració, però són suportables totalment. Tinc la panxa molt molt baixa i molt rodona, sembla que porti una pilota de bàsquet sota del jersei. En Joan Salvador em fa fotos de perfil.

A quarts de nou, quan les contraccions ja són aproximadament cada 7-9 minuts, decidim anar cap a casa a agafar les coses per marxar. Quan hi arribem estic suada, tinc ganes de dutxar-me. Em dutxo i l’aigua calenta em relaxa i calma les contraccions, que es fan més suaus. Em senta bé la dutxa. Em poso roba còmoda i marxem. Són les 9 del vespre.

Pugem al cotxe i en Jordi posa el cronòmetre per saber cada quan tinc contraccions. Ara ja són molestes, cada vegada que en tinc una he de deixar de parlar i he de tancar els ulls. Envio missatges a la família: anem cap a Salt, no truqueu, avisarem quan hagi nascut en Martí. El meu pare truca; comencem a parlar però he de penjar, les contraccions fan mal.

Arribem entre tres quarts de 10 i les 10 del vespre (si no recordo malament). Les contraccions em fan mal, són cada 3-5 minuts. Entrem de seguida al box d’urgències. Em fan un tacte per saber la dilatació. No estic dilatada! Al•lucino! Així doncs, encara ha de començar tot. Em posen les corretges per saber que tot està anant bé. Passem així una hora aproximadament. A mi les contraccions em fan mal, no em puc creure que no estigui dilatada. Demano un iogurt, tinc gana. Després d’aquesta hora ens recomanen anar a casa i tornar quan el part estigui més avançat. Expliquem que som de fora, que és un pal un altre viatge en cotxe, etc., i ens diuen que si volem part natural, com més estona passem a casa, a la nostra manera, molt millor, no serà el mateix que passar-ho a una habitació compartida d’hospital. Acceptem i marxem. Són les 11.

Tinc gana i no sabem què fer. Anem a l’Espai Gironès, hi ha un Viena, una cadena de restaurants d’entrepans i amanides. Entrem i demanem. Les contraccions comencen a pesar-me a tot el cos. Amb cada una d’elles m’he de recolzar a en Jordi mentre fem cua al mostrador per demanar. Anem a una taula i entre contracció i contracció em menjo l’entrepà. Em fan molt de mal.

Tinc ganes d’anar de ventre, però no em veig en cor d’anar sola al lavabo. En Jordi m’acompanya. Amb les contraccions gemego. Jo ja no estic per tornar a Blanes en cotxe per després tornar a Salt. Decidim que busquem un hotel.

No sabem on anar. En Jordi truca en Joan Salvador, li demana que ens busqui algun hotel per allà o per Girona, en Joan Salvador també deu estar nerviós, perquè ni ell ni la Montse van massa ràpids a ajudar-nos. Finalment, no sé si perquè el trobem o perquè ens el diuen (tampoc ho recordo), anem a parar al Sidorme, allà al costat. Són les 12 tocades.

És un hotel nou, tipus “de carretera”, fred i impersonal. L’habitació està gelada i posem la calefacció a tope. Fa pudor de tabac (estem a la secció de no fumadors!). Jo no puc fer res més que posar-me sobre el llit, en posició fetal, o a la tortuga, tapada amb una manta, i passar contraccions. Són molt seguides, cada 3 minuts o menys, a estones en tinc de seguides, amb segons de descans, i em fan molt de mal. No puc concebre quantes hores hauré de passar així perquè neixi en Martí.

En Jordi té molta son. S’estira al meu costat i mig dorm, o reposa, o fa el què pot. Igual que jo. Recordo aquesta fase de contraccions com a molt dolenta i desagradable. Segurament perquè no acabo d’estar a gust al lloc.

He d’anar de ventre un parell o tres de cops. I m’imagino que és normal, per les contraccions internes que fan pressió.

Quan ja no puc més, decidim anar a la dutxa (no hi ha banyera). És petita, quadrada o un pèl rectangular. M’assec al terra i deixo que en Jordi em tiri aigua a les lumbars, que em fan molt de mal. Anem canviant de postura: ara a la panxa, ara a l’esquena... Ens diem que ens estimem. Es calmen les contraccions, es suavitzen i fins i tot s’espaien. No sé quanta estona passem a la dutxa, pateixo per en Jordi, que està allà, dret, despullat, mullant-me a mi, mort de son, i tinc por que agafi fred. L’estimo tant!

Tot d’una veig una mica de res de sang que s’escola pel desaigua de la dutxa i li dic que pari l’aigua. Analitzem la situació. No sabem què ha passat perquè l’aigua corria. No sabem si he trencat aigües o què és allò que he vist. Decidim que, ante la duda, tornem a l’hospital. M’eixugo i em vesteixo, tinc fred, estic destemplada. Marxem. Són les 3 tocades de la matinada. Ja és dissabte i la nit és molt freda.

Arribem a l’hospital i ens rep la mateixa llevadora. Em fa un tacte i em diu que he fet bona feina, estic dilatada de 5 cm. Ja ens podem quedar. La sang que he perdut és el tap mucós.

Em tornen a posar les corretges per mirar que en Martí està bé. No n’estic segura però diria que passo una hora més així.

Em proposen entrar a la piscina per passar contraccions, en tinc moltes ganes.

A un quart de 5, més o menys, entrem a una habitació que no puc dir com és perquè ni la miro. Entro a la piscina i agraeixo que la tinguin. És com un iacuzzi, m’hi puc seure, les cames estirades o flexionades, l’aigua, calenta. Apaguen les llums de la sala i deixen les pròpies de la piscineta, halògens que, reflectits amb el fons de la piscina, fan una llum groga. Tot és foscor. Ens deixen sols. Tanco els ulls. En Jordi, a fora, em diu que m’estima, i m’acompanya. Està cansat però no em deixa ni un moment. Em tira aigua sobre la panxa, li ha dit la llevadora que ens acostuma a agradar, però a mi em molesta i li demano que pari (segons jo, li dic bé, segons ell, malament; jo, ni me n’adono, però ell no em retreu res, no em diu res). Les contraccions es calmen, una treva pel dolor. Em relaxo. Segueixo amb els ulls tancats, no hi sóc, les hormones van fent de les seves perquè no dormo però estic out. En Jordi em filma una mica, durant la treva; sóc capaç de parlar, dic alguna cosa i faig algun somriure, no puc fer més que això. Tinc un rellotge davant i de tant en tant obro els ulls i miro l’hora. Segueixo tenint contraccions, però més espaiades. Agafo fred, i m’afegeixen aigua calenta. Tot d’una, les contraccions tornen a ser seguides i de cop sento la necessitat d’empènyer. Crido. Una força des de dins em diu que he d’empènyer. Surt sang. Ve la llevadora.

Comença l’hora de la veritat, penso jo. I les contraccions són molt seguides i fan molt de mal. I crido cada vegada que en tinc una. En Jordi em diu que respiri, em recorda les respiracions que ens va ensenyar l’Imma, però sóc incapaç de fer-les, en faig dues i torno a cridar, no puc evitar-ho. En Jordi de tant en tant m’intenta reconduir però li contesto algun improperi perquè em deixi tranquil•la, ho estic fent el millor que puc, el cos va sol i és gairebé impossible controlar-lo. En algun moment penso “oxitocina”, però m’ho trec del cap, no és el què vull, no ho he volgut mai. En Martí ha d’obrir-se camí al seu ritme, i jo li respectaré.

Estic agafant fred de nou, va sortint sang. Em fan un tacte, tot va bé.

A tres quarts de sis em proposen sortir de l’aigua i passar a la sala de part. Accepto. Necessito canviar de postura, a la piscina em sento limitada, he passat les contraccions de costat, agafada amb força a la barana, però sento que el meu cos està cansat.

A la sala de part em deixen la pilota, m’hi assec, amb el cap i els braços recolzats al llit, però estic molt malament, sento molta pressió a la pelvis i m’aixeco, no la vull.

Passo contraccions dreta, recolzada a en Jordi. Les cames no m’aguanten, m’aguanta ell. En passo més a una banda del llit, amb els braços per sobre d’aquest i en Jordi des de l’altra banda agafant-me les mans. Jo amb les cames flexionades però els genolls no arriben a terra. A cada contracció em sembla que li arrencaré els braços a en Jordi. Necessito estirar-me, no puc estar més estona dreta.

M’estiro al llit, cames en lotus, una treva al meu cos, les contraccions segueixen. Les llevadores em suggereixen que em posi de quatre potes, però no em puc moure, necessito reposar. Quan ja m’he refet els faig cas. M’agafo al respatller del llit i recolzo els genolls, d’esquenes a ells. Apreto i apreto, em fa mal tot. Necessito estirar-me de nou. Ho respecten. Crido. Em diuen que perdo força cridant, que concentri aquesta energia a sota, que serri les dents i apreti, com si volgués anar de ventre. Ho faig, em concentro molt, vull cridar però tanco la boca, em concentro en el camí d’en Martí, i intento ajudar-lo, empenyo enfora, en silenci, i em diuen que ho faig molt bé. Avanço, ho estic fent molt bé.

Em torno a posar de quatre potes. Tot comença a cremar, en Martí està arribant, el poden tocar. M’estic rendint, no puc més, estic exhausta, però quan em diuen que ja s’apropa el moment recupero forces, empenyo amb ràbia, amb totes les meves entranyes, sento foc a la vagina, tot crema molt, el dolor ja no és dolor, ja no sé què és, i comencen a veure un caparró. Empenyo un cop més i ja té la cara fora, li veuen, surt de cara a ells; empenyo una vegada més, molt bé, ja està, surt tot el cos, i me’l donen.

L’agafo, tebi, i l’abraço cap a mi. No plora, està en silenci, el tinc als braços, amb en Jordi al costat. Estic tornant a aterrar a la vida, a la realitat. En Martí ja ha nascut, és preciós, és petit, rellisca, està bé, tranquil. És tot màgic. Ens mirem amb en Jordi, una emoció continguda, no surten llàgrimes, és tot molt estrany.

Deixarem que deixi de bategar el cordó, així ho he demanat. En Jordi el talla. Posen en Martí a sobre meu i el tapen amb una tovallola, perquè no agafi fred.

Tria el pit esquerre, i comença a mamar. Està una bona estona mamant, no sé quanta. Tampoc sé com segueixen els fets a partir d’aquí.

Recordo que m’adverteixen que sortirà la placenta, i em pregunten si la vull veure. És clar! No recordo ni les contraccions per expulsar-la. És petita, em sembla estrany que tu hi hagis estat vivint durant 9 mesos i que ara me la treguin. Em fan 3 punts, una petita esqueixada a la zona perineal, un d’extern i dos d’interns. Et prenen la mesura i et pesen: 2,950kg i 49cm. Ai senyor, quina coseta!

Demano un entrepà de pernil i un suc, estic morta de cansament i de gana, i viva de felicitat. Ens pugen a planta.

Hem avisat a tothom que ja ets aquí i que tot ha anat bé.

I comença la nostra nova vida, ja som tres, i som la família més feliç del món. Després ja surt la felicitat en forma de llàgrimes, i el cansament, i l’orgull. Perquè tenir-te és el millor que ens ha passat, i ets preciós.

Has nascut el 26 de Gener de 2008, a les 7,45 del matí, dissabte, un dia solejat i sense ni un núvol, tal com m’agraden a mi.

Martí, parir-te ha estat de les millors coses que he fet a la vida, i parir-te com ho he fet, respectant el teu moment i el teu ritme és el què em fa estar més tranquil•la del món, i orgullosa de mi mateixa. He deixat que la força de la naturalesa m’envaeixi, l’he deixat actuar i ha estat una bona guia. I ja ets aquí, petit, preciós, tranquil.

El pare m’ha acompanyat com un heroi en tot l’embaràs i en tot el part. M’ha fet sentir la dona més feliç del món, la més guapa, la més bona mare. Ha aguantat el part com un campeon, físicament i emocionalment. Ha estat el meu suport. Sense ell res hagués estat igual. Tens el millor pare que podries tenir.

T’estimo. T’estimem.

30000

2012-01-23T00:30:00.002+01:00

Hi sóc, aquests dies, però força in.

Llegint, escoltant, respirant, convertint, creixent.

Passen els dies a correcuita, faig fotos recollint imatges, moments, que seran records. Pensant en compartir-ho, també. Però quan ha passat el moment, el dia, ja és un altre moment i un altre dia, i ja és record, i m'ho guardo en la intimitat.

Només un incís en el meu in, que sento que aviat serà off, per agraïr les 30.000 visites a les què ha arribat aquest meu blog.

Gràcies als ulls que em llegeixen, als cervells que llegint-me, pensen, als cors que sentint-me, bateguen.
Gràcies a les aportacions que regaleu. Gràcies per la presència.

Fins aviat.

Contes i Faules

2012-01-11T15:49:00.005+01:00

No puc començar d'una altra manera aquest post: ODIO ELS CONTES CLÀSSICS!

Em vaig criar amb aquests contes i sí, sóc força normal. Tampoc mai no me'ls havia plantejat, aquests contes, ja se sap, són els que coneixem tots, i tots hem tingut per casa.

Però des que sóc mare i n'he valorat el contingut he tingut clar que no m'agraden gens, que són, m'atreviria a dir, un perill per la salut mental i espiritual dels nens. De fet, no n'hi hem comprat cap, a en Martí, de contes clàssics, ni ho penso fer.

L'any passat, crec que per Reis, o per l'aniversari, ja li van caure el conte de Les 7 cabretes i unes quantes faules taaaan resumides que fins i tot jo no n'entenia la moralina.

Hi ha una persona de la família que creu que no passa res per llegir aquests contes, precisament, perquè s'han llegit tota la vida. (De la mateixa manera que pensa que les joguines de plàstic que fan sorolls estan la mar de bé, perquè les venen a tot arreu. I que pensa que una bofetada a temps va la mar de bé perquè tota la vida s'han clavat i s'han rebut. Però vaja, això són altres temes).

Així que ella és la que ens ha fet arribar, a través del Tió, un monstruós llibre anomenat Contes per abans de dormir, de l'editorial Cadí, que recomano que ningú se'l compri! És un recull força extens de contes clàssics, n'hi ha 32.

Dels que hi ha recollits jo en coneixia uns quants, i d'altres no. Vaig posar l'esperança en els contes desconeguts per mi, perquè em sorprenguessin positivament, però no. Hi ha contes que fan por. I tot i que alguns enen un "bon final", el desenvolupament és de terror. D'altres, però, tenen un desenvolupament de terror i un final tristíssim.

I justament, porta per títol Contes per abans de dormir... Sort que en Martí, de moment, no té por de res, i aquests contes tampoc l'espanten. I com que, a més, té una part morbosa (en Martí), tot i que reconeix que alguns contes són tristos, li agraden, si si passen fets ben desgraciats (com ara un que el llancen al foc i es mor cremat, o com un altre que cau de cara a uns esbarzers i de les punxes clavades als ulls queda cec), vol tornar-los a sentir.

Incloc en aquesta etiqueta de "Contes Clàssics" les faules, també clàssiques, i també força horribles. No les puc suportar!

I tots aquests contes no m'agraden per diverses raons:

- Perquè la seva finalitat és alliçonadora i/o atemoridora

- Perquè mostren un univers polaritzat, en el què no hi ha termes mitjos ni dies dolents; simplement hi ha El Mal o la Bondat.

- Perquè "ensenyen" què vol dir ser "bo" i què vol dir ser "dolent", i des d'aquesta perspectiva infonen el valor d'aquestes dues paraules a través d'històries absurdes i grotesques, a part de terribles.

- Perquè castiguen (i de manera molt forta) els considerats mals hàbits, i premien els bons.

- Perquè, en definitiva, diuen (a través de l'amenaça) com hem de ser i com ens hem de comportar per ser "bones persones", i avisen de què pot arribar a passar si no es fa el què allà està exposat com a camí correcte.

- Perquè no hi ha personatges que s'ho passin bé, juguin, riguin, siguin feliços.

- Perquè els protagonistes solen ser adults tocats del bolet, malvats o desgraciats. I els pocs nens que en són protagonistes viuen situacions esfereïdores.

- Perquè la majoria tenen un rerefons (la moralina) difícil d'entendre, que adverteix de comportaments que no tenen, d'entrada, els nens. No són contes per ells.

En tot cas, els podríem rellegir nosaltres, si és que pensem que aquesta és l'eina que necessitem per esdevenir millors persones. I així, fer de mirall pels nostres fills.

I ells, que facin el què han de fer: llegir o escoltar contes sans, divertits, tranquils, bonics, d'històries que els facin somiar, que els facin pensar que el món és bo i bonic, que és un bon lloc on viure.

En aquesta web en podràs trobar uns quants ;)

Contes Tranquils

Ballem

2012-01-05T15:02:00.001+01:00

Agafo en Caïm a coll, vaig a l'aparell de música, l'engego i en Caïm ja bota. Les passo totes i paro a l'última, a la 11 (per mi, el CD en qüestió podria ser només de la 11, la resta no m'agraden gens!).

Poso el volum molt alt, i comença el piano.

En Caïm recolza el seu caparró al meu pit, s'arrauleix entre braç i pit, fet una bola, i es relaxa. Jo em balancejo amb ell, mentre li canto a cau d'orella, galta amb galta, com dos enamorats.

Uns minuts de glòria, pels dos.

Quan es cansa de tan relax faig voltes i ell deixa caure el seu cos enrere, riu i mira com el sostre i el cel fan voltes sobre seu. Mentre giravoltem somriu, i jo miro les seves dentetes blanques, perfectes, els seus ulls blaus que s'entretanquen sentint com hi entra aire, i jo també somric. Som feliços i estem contents.

Someone Like You, d'Adele. Que la disfrutis ;)

El ninot de neu

2012-01-05T10:38:00.002+01:00

Si tens mitja horeta de relax pots aprofitar-la per veure aquest curt.

Si tens mitja hora per compartir amb el teu fill o amb la teva filla, podeu aprofitar-la per veure, junts, aquest curt.

Si al teu fill o a la teva filla li ve de gust veure una història bonica i vols deixar-lo o deixar-la tranquil·lament davant de la pantalla durant mitja hora mentre tu aprofites i et relaxes, pots posar-li aquest curt.

Una història (basada en un llibre titulat de la mateixa manera), animada amb molt d'amor. Una història d'hivern, de Nadal, per qui encara creu en la Màgia. Una història que no fa mal, sense bons ni dolents. Una història d'aquelles en la què passen coses, i res més.

L'enllaç és del youtube, així que està dividida en 3 parts: The snowman (1), The snowman (2), The snowman (3).

Aquí et deixo els enllaços per ordre.

Enxufa els altaveus, recolza al teva esquena a la cadira, i deixa't anar!

The snowman - primera part-

The snowman - segona part-

The snowman- tercera part-

Balanç i projeccions

2011-12-31T16:55:00.001+01:00

Mama Papa Dada Apa Ada Hola Apa Ala Ara

Mare Pare Martí Apu Antoniu Hola Apa Ala Ara

Per no parlar del bon ús que fa del llenguatge corporal per fer-se entendre i de la seva capacitat d'observació i repetició.
Per no parlar de la capacitat de comprensió (com diria el seu pediatre, de "obedecer órdenes").

El bebé altricial ha adquirit autonomia per desplaçar-se durant el 2011. Serà el 2012 el de l'adquisició del llenguatge verbal?

Feliç i pròsper 2012 a tothom.

Pas de gegant

2011-12-28T15:57:00.001+01:00

En Martí va tenir, fa poquet, una prova de foc: el concert de Nadal de l'Escola de Música.

Com era d'esperar, d'entrada, va dir que no voldria cantar.

El concert es feia a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal (no a l'Escola), i la idea de públic desconegut i d'un possible escenari el tirava enrere.

Després de l'última classe abans del concert, tornàvem cap a casa amb cotxe, i vam tenir una bonica conversa que em ve de gust compartir:

- No penso cantar, eh?!

- D'acord, ja ens ho has dit moltes vegades i ja t'hem dit que no passa res si no cantes, no t'obligarem a fer-ho.

- Ja.

- Però de totes maneres anirem al concert a veure cantar els teus companys de classe.

- Ja.

- Martí, mira, el pare i jo ja sabem que no vols cantar, i tot i que és una pena perquè cantes molt bé i saps molt bé les cançons, entenem que et faci vergonya i que no vulguis fer-ho.

Facis el què facis estarà ben fet, tan si cantes com si no. Tu pots decidir-ho. Però et diré una cosa que no t'he dit encara.

- Què?

- Que pensis que potser, quan vegis els teus companys cantar, a tu et vindran ganes d'acompanyar-los, i quan hagin acabat, t'haurà sabut greu no haver cantat amb ells. És normal que tinguis vergonya, però també has de pensar en la il•lusió. Falten encara tres dies pel concert, dóna't temps per decidir-ho, no et precipitis.

- Vale.

Es va fer un silenci sepulcral (inaudit en ell). Van passar alguns minuts de rellotge així.

- Cantaré.

- Sí?

- Sí, cantaré.

- D'acord. Pensa que encara tens temps de canviar d'opinió, falten tres dies pel concert.

- Ja, però cantaré.

- Que bé, ens encantarà veure't cantar!

Conversa acabada i plan canviat. En Martí va vèncer la seva vergonya perquè volia cantar. Crec que deixar-lo triar, absolutament lliurement, sense judici, i acompanyant-lo en el què ell sentia el va fer sentir tranquil, decidís el què decidís.

La segona prova de foc va ser el 24 a la nit, la Nit de Nadal.

En Martí, amb la seva facilitat envejable, va triar i aprendre el vers de Nadal que vaig compartir al post anterior.

Aquestes Festes nadalenques, suposo que, més o menys, com tothom, ens hem repartit de casa en casa (la Nit de Nadal a casa dels uns, el dinar de Nadal a casa dels altres, i el de Sant Esteve a casa dels de més enllà).

Se suposava que diria el vers a cada casa.

La Nit de Nadal, havent sopat, va voler dir el vers i, quan va sentir-se totes les mirades a sobre i es va fer el silenci la vergonya el va envair, va quedar mut, i no el va dir.

Vaig parlar amb ell a cau d'orella:

- Ostres Martí, no el vols dir?

- No.

- Ooh, amb lo bé que te'l saps i lo macu que és!

- Jaaa, però és que no vull!

- Vols que t'ajudi?

- No, no el vull dir, tinc vergonya.

- Ja ho sé, però ja saps que això és com una lluita i ha de guanyar un dels dos, o la vergonya o tu. I tu la pots guanyar!

- No, no puc!

- Sí, sí que pots! Ets fort!

- Tinc pena a dintre.

- Per què,fill?

- Per no dir el vers.

- Doncs digue'l!

- No vull.

- D'acord, no passa res.

I no el va dir.

L'endemà al migdia, a casa dels altres, quan s'apropava l'hora de les postres, el va voler dir.

De nou, en sentir el silenci i les mirades, va cohibir-se.

- Vols que em posi aquí amb tu i t'ajudi?

- Sí.

- Va. Ning nang (...)

- (...) ning nang (...)

I el va dir sencer.

- "Avui he guanyat jo", em va dir.

- I tan que sí! Ets molt valent!

- Sí, sóc valent!

I després va cantar nadales, i més nadales i va sentir-se feliç i satisfet.

En Martí va vèncer la seva vergonya perquè volia dir el vers. Crec que deixar-lo triar, absolutament lliurement, sense judici, i acompanyant-lo en el què ell sentia el va fer sentir tranquil, decidís el què decidís.

I va recollir força calers, que sumats als de l'endemà, serveixen per uns quants viatges al Tren de la Bruixa de la Festa Major :)

En Martí és una Gran persona!

Bon Nadal

2011-12-25T12:18:00.003+01:00

El nostre arbre de tardor, com els del carrer, poc a poc, va anar convertint-se en un arbre d'hivern. Cada dia li trèiem una fulla, fins que, un dia, va estar tot pelat.

I feia tan de fred, que també va nevar. Tota una tarda va estar nevant!

Aleshores, amb el fred de fora, vam començar a preparar la decoració de Nadal per ell. Cartulina, gomets i celo. Un cop la vam tenir a punt, el vam anar guarnint, fins a convertir-se en un arbre de Nadal.

Al pati també hi tenim un arbre d'hivern, i de Nadal.

L'avet de l'any passat el vam mimar tan com vam poder, però el pobre no tenia arrels i no va sobreviure. Aquest any hem apostat fort i n'hem comprat un amb arrels. Vam cabar un bon forat a la gespeta i li vam plantar.

Un migdia vam baixar la decoració de Nadal de les golfes i, mentre fèiem el dinar, en Martí, entusiasmat, el va començar a guarnir. El dinar ja era a taula però a ell l'alimentava més posar totes les boles que el menjar del plat. Mentre nosaltres dinàvem, ell guarnia. I això que no era fàcil!, l'Antoniu li xutava les boles més baixes i en Caïm les despenjava. Però després d'una hora i mitja, ho va aconseguir!

Dinava a quarts de quatre, amb l'esperit ple i satisfet d'haver guarnit, tot sol, el nostre nou avet.

Concentració

Perseguint l'Antoniu

En Caïm ataca!

Comparteixo amb tu el Vers de Nadal que a en Martí li encanta recitar, de moment, en la intimitat.

EL PESSEBRE

Ning, nang, ning, nang!

Les campanes de Nadal

han despertat el pessebre.

Fan trip, trap, patrip, patrap,

tres camells. Ningú no sap

de quines dreceres vénen.

Xup, xup, xup...

Al tupí fumat i brut,

la sopa bull tant, que vessa.

Tric, catroc, catric, catroc,

els pastors van amb esclops

i samarres ben calentes.

Be, be, be!,

l’ovella no sap per què

tot és suro i no pas herba.

Una dona està rentant

i no fa pim, pam, pim, pam.

Té el picador sempre enlaire

perquè el riu és un mirall

i no vol trencar el cristall!

-Joan Raspall-

I un desig per tu. Prova de retenir la màgia que omplirà el cor dels teus fills (néts, nebots...) i el teu, al seu costat, durant aquests dies de màgia i amor, perquè durant l'any, puguis retrobar-la sempre que la necessitis.

Bon Nadal.

Colecho

2011-12-19T23:34:00.001+01:00

M'ha arribat el blog Saraillamas, yo soy madre y tú ¿qué superpoderes tienes?, i un dels seus posts, a favor del "colecho" on posa al nostre abast diferents logos de diferents models de famílies "colechadoras".

El "colecho", per si ha ha algú que ve a parar aquí que no sap què és, és compartir el llit matrimonial (déu méu, com queda dit així!) amb el(s) fill(s).

Seguiré parlant del "colecho" però no ho seguiré posant entre cometes perquè se'm fa pesat escriu-re-les i deu ser ferregós anar llegint cometes en tot el text. En català es diu collitar o coallitar, no ho tinc clar. Però serà pel costum que em sona millor en castellà, així que faré ús del bilingüisme i de la llibertat d'expressió :D

Bueno, doncs el colecho és aquesta pràctica familiar que moltíííííííssimes famílies practiquen i que poquetes gosen dir-ho. El colecho és això que algunes famílies prohibeixen als seus fills entre setmana però que regalen el cap de setmana, a canvi de poder ronsejar uns minuts més a llit, ja que no hi ha tanta pressa.

El colecho és aquest fet del qual alguna mare, de tan en tan, em parla amb la boqueta petita mirant a terra i que, davant de la meva resposta, aixeca la mirada, somriu i respira tranquil·la.

El colecho és aquest costum familiar, que passa a un dels llocs més íntims de la casa, com el llit, però pel que mestres i pediatres gosen preguntar, i gosen criticar, censurar i alarmar si se'n confirma la pràctica.

És aquesta pràctica que aquesta gent que se sent amb dret d'opinar sobre com s'han de criar els fills dels altres acompanya, amb to burleta, amb frases com "encara dorm amb tu?, però si no te'l treuràs del llit ni amb 18 anys!".

Però el colecho és molt més que això. El colecho és dormir amb les persones que més estimes. El colecho és sentir les olors que més estimes. El colecho és tocar les pells de qui més estimes. El colecho és compartir, com deia, un dels llocs més íntims de la casa, amb les persones amb qui has tingut, també, les relacions més íntimes. El colecho és obrir els ulls a la nit i veure cares d'àngel reposant en pau. El colecho és tranquil·litat. El colecho és tendresa El colecho és amor. El colecho és el paradís.

Per colechar cal prendre algunes mesures de seguretat que fàcilment pots trobar si poses la paraula "colecho" al buscador. I colechar no té contraindicacions ni efectes secundaris com creu molta gent. El colecho té només avantatges per la família (sobretot, per la mare i el bebé): disminueix el risc de mort sobtada, el bebé disminueix els despertars nocturns, ja que se sent acompanyat en tot moment, redueix el plor nocturn, ajuda a adquirir fàcilment les fases de son i a fer-les seguides, permet un descans més profund a mare i bebé, estimula la producció de llet materna, etc. (També hi ha força informació a la xarxa sobre aquest tema que es pot consultar fàcilment).

Les mares lactants sabem que el colecho és l'única manera d'alletar a demanda sense perdre la salut. El bebé busca el pit quan en vol, s'hi enganxa, i tan ell com al mare, segueixen dormint. Hi hagi els despertars que hi hagi, són cosa de segons.

Al pis que vivíem abans, teníem tres habitacions. En una hi havia l'estudi, a l'altra els armaris, i a la tercera el llit de matrimoni, on dormíem en Jordi, en Martí i jo.

El nostre model de colecho era aquest:

Quan va néixer en Caïm, en Jordi i en Martí van exiliar-se a dormir al menjador, on van passar-hi les nits durant un mes, mentre en Caïm i jo ens adaptàvem l'un a l'altre al llit gran, sense molestar ningú, amb espai suficient per poder reposar.

On vivim ara tenim quatre habitacions. Des del primer moment en Martí tenia clar que ell dormiria a la seva habitació. Nosaltres, desconfiats, preveient que hauríem de dormir els quatre al mateix llit, vam fer-nos fer un llit de 2m x 2m. I vés per on, en Martí sabia molt bé el què es deia. Perquè des de la primera nit que va voler dormir a la seva habitació.

Però no sol. Hi dorm amb en Jordi.

Ara, els nostres models nocturns són aquests:

Recordo la meva amiga Teresa, quan va tenir en Miquel, el seu tercer fill, que m'explicava que el seu marit dormia amb els altres dos i ella amb el bebé al llit gran. Jo, que tenia en Martí acabat de néixer, li explicava a en Jordi i trobàvem que potser exageraven una mica, separant el matrimoni perquè ningú dormís sol.

I una vegada més, la vida ens demostra que mai no es pot dir "d'aquesta aigua no en beuré", perquè fa ja un any que en Jordi i jo no compartim llit a favor del descans tranquil dels nostres fills.

En Martí dorm tota la nit seguida si té en Jordi al costat. Hem fet la prova dues nits, en Jordi ha vingut a dormir al llit gran, i en Martí l'ha cridat. No està preparat per dormir sol, està clar.

Que si no ens trobem a faltar? Molt! Però també som conscients que són uns anys de la nostra vida. El llit tornarà a ser nostre. Ells no voldran dormir sempre amb nosaltres. I nosaltres, aleshores, ens retrobarem sota els llençols.

De moment, gaudim de dormir amb els nostres cadells, amb olors dolces, amb sospirs suaus, amb cossos fràgils i preciosos.

Per què haurien de voler dormir sols, ells? Que potser no volem dormir nosaltres, amb la persona que més estimem? Ells no són diferents ;)

I comparteixo aquesta imatge de Lauri Blank, que per mi ho diu tot, titulada Sunday Morning.

PD: Afegeixo nova icona al meu blog, a favor del colecho. T'hi apuntes? Si cliques a les icones del post, hi tens l'enllaç.

Nova energia

2011-12-18T16:11:00.001+01:00

Fa un parell de setmanes que en Caïm camina. Ha estat una revolució a nivell domèstic. Sobretot per en Martí. Sembla que aquest fet ha servit per modificar els rols entre germans o, almenys, hi ha tingut a veure.

Si ens els últims temps la imatge quotidiana era:

en Martí jugant, en Caïm acostant-se-li gatejant a tota màquina, i en Martí xisclant "Caïm nooooo!, No Caïïïïïm!"; les imatges actuals són:

en Caïm juga entretenint-se amb qualsevol cosa, en Martí se li acosta i el busca per jugar. O bé, en Caïm camina i en Martí se li creua pel camí a cada pas. O bé, en Caïm s'entreté amb qualsevol cosa i en Martí, des d'una altra banda, el crida: "Caïm viineee, Caïm miiraa, Caïïïm?!?". O bé, en Martí s'entreté amb qualsevol cosa i en Caïm se li tira a sobre i comença un joc físic de croquetes pel terra, de mimus cap amb cap, de riures, i d'algun crit de queixa d'en Caïm quan en Martí no el deixa moure.

Però a part d'aquest canvi, que és sobtat per tots, perquè en Caïm comença a caminar d'un dia per l'altre, sense avisar a ningú, en Martí, en sí, per sí sol, també ha canviat.

Tot d'una, ja no és un nen petit, sinó que és un nen. Sembla que s'ha adonat que és gran, sembla que és conscient de la seva força, del seu potencial físic, de la seva energia.

Segueix amb el seu poder de concentració, amb el seu poder de raonament, amb el seu do de paraula, però sembla haver-se compensat la seva part més mental amb una necessitat vital de cremar energia que li surt per tots els poros.

Han començat nous jocs: es fa cabanes amb els coixins del sofà, salta per sobre el sofà i a sobre el meu llit (un llit de 2x2 dóna per molt!), corre pel pati, crida, fa crits de bèstia, d'histèria, de treure i cremar.

I d'altra banda, sovint, amb en Caïm, busca el límit entre el joc i el dolor (o el perill, no sé com anomenar-ho) per fer que nosaltres, els pares, i sobretot jo, la mare, siguem allà, encara. I sovint es mostra verbalment desafiant: "però què dius!, però què va!, no, no tens raó, t'estàs equivocant, anda ya, sí home!", etc.

Un dia li deia a en Jordi: "què passa amb en Martí, tenim ja un preadolescent a casa o què?".

Els dos canvis, el motriu d'en Caïm i el físic d'en Martí han vingut junts. Segurament l'un és el desencadenant de l'altre, però no n'és el motiu.

Reconec que la primera setmana jo estava fora de lloc, i amb mi, en Jordi, i tots plegats. En Martí fent soroll tota l'estona, saltant, corrent, perseguint en Caïm i tallant-li el descobriment de l'espai a peu dret, en Caïm cridant perquè en Martí se li creua constantment, en Martí demanant les coses malament, contestant malament. Jo, cansada al cap del dia de fer de policia per evitar situacions de risc entre germans, però mesurant-me per no interferir massa... "al cap i a la fi, són germans, ja s'espaviliaran", pensava jo. I en Martí, sense dir-ho, m'imagino que resituant-se també amb un germanet caminador que fa riure tothom.

Però sembla que dues setmanes han estat suficients per pair la situació i per començar a trobar-hi el gustet, tots plegats. Sembla que l'harmonia (que no la pau) ha tornat a casa. Amb una energia diferent, però també també més alegria i sentit de l'humor.

En Martí està a tope en tots els sentits: les seves capacitats intel·lectuals estan espremudes al màxim, està finíssim amb les bromes, amb el cinisme i el sentit de l'humor, fa unes reflexions i es planteja uns temes que em deixen bocabadada, utilitza un altre llenguatge, i el seu cos li demana activitat com no ho havia fet fins ara i, per tant, nous jocs i maneres de jugar.

Està entusiasmat, contentíssim, rialler i feliç.

M'imagino que també se sent "germà gran". En Caïm "perd el cul amb ell", el segueix a tot arreu i l'imita amb tot. En Martí és el seu guia; a qui no li pujaria l'autoestima aquesta adoració? I d'altra banda, nosaltres, com a pares, li donem opció a petites responsabilitats de germà gran que ell assumeix amb il·lusió.

En Martí ha fet un pas de gegant, en tots els sentits. Està, com diríem al carrer, canyeru, i tot i que al cap del dia és cansat, no ens enganyem, que també hi ha petits conflictes a resoldre i aquest nivell d'adrenalina que se suma entre els dos petits mascles esgota una miqueta, en realitat, m'encanta, em fa somriure si hi penso, i miro els meus tres homes i me'n sento orgullosa, satisfeta, i feliç. M'encanten!

Calaix de reflexions

2011-12-14T16:29:00.002+01:00

Ahir vaig començar un post que no vaig poder acabar i que, per tant, vaig esborrar.
I just avui rebo un enllaç que copio i enganxo aquí perquè m'ha encantat tant, que prefereixo parlar-ne abans de parlar del què volia ahir, que, en part, té relació, o el què ahir volia dir és una petita part d'aquest tot que he llegit avui.

Una entrevista a Francesco Tonucci, titulada Se aprende más jugando que estudiando, publicada a El blog alternativo.

Parla de l'escola, però no només d'això. Parla de la llibertat, parla del dret dels nens a ser nens, parla de jugar, parla de les ciutats, parla de la confiança i el respecte, parla de la directivitat, parla dels adults i dels infants...

No la resumiré, si et ve de gust, pots entrar-hi i llegir-la.

Però sí que parlaré dels punts que parla i que a mi em toquen.

Fa pocs dies li deia a una amiga que estic molt contenta que en Martí no vagi a l'escola. Recordo els mesos angoixants que vaig viure abans d'haver pres la decisió, i ara em sento, per sobre de tot, tranquil•la. Tranquil•la amb ell, i tranquil•la amb mi mateixa. M'encanta també que vagi al Talleret, perquè només hi va al matí, perquè no hi va cada dia, i perquè allà aprenen jugant. Hi ha alguna norma bàsica de convivència i llibertat d'elecció. Són poquíssims, la qual cosa permet una atenció boníssima, i els matins i les tardes lliures permeten un relax familiar i una disponibilitat per fer moltes altres coses, que no tindríem si anés a una escola "normal". Per nosaltres, crec que estem en la millor opció.

Justament ahir, el post que volia penjar, era sobre la capacitat d'escalada que tenen els meus fills, ja de ben petits, des del gateig. L'entrevista parla de tenir la ciutat com a espai d'exploració, no només un parc ple de gronxadors.

Admeto que jo també prefereixo un parc verd o una platja amb roques que uns gronxadors. I en Martí, encara que no ho sàpiga, també. Si als gronxadors no hi té amics, no sap què fer-hi. En canvi, si estem a la platja sempre hi ha coses a fer, i si hi ha roques a prop, encara millor.

Quan no fa ni fred ni calor em ve de gust anar a St.Francesc, una cala envoltada de roques. És tranquil•la, bonica, i en Martí pot escalar l'estona que vulgui. No miro què fa, ni on puja. Des que tenia un any i mig que s'enfila per les roques, ell sap, com diu l'entrevista, fins on pot arribar. I en Caïm li segueix els passos.

Confiança, confiança, respirar. Ells saben fins on poden. No són suïcides, no faran res que no puguin solucionar (tot i que a vegades es pensin que no poden i demanin ajuda). A vegades falla el càlcul, pot passar, els accidents poden passar, però com més llibertat tinguin des del primer dia, més poden conèixer-se les possibilitats, i menys errades cometen. La prudència els acompanya.

M'encantaria viure en una ciutat de les que parla l'entrevista. On tothom té consciència que l'infant és important perquè és el futur, i on tothom té cura del seu benestar. On hi haguessin carrers lliures de perills i parcs oberts i rics en estímuls i de fàcil accés per totes les edats, amb elements essencials que no els facin creure que és millor un tobogan que un tronc o un arbre on enfilar-se.

També estic en contra d'aquest adoctrinament que reben els nens, a moltes escoles i a moltes cases, on s'intenta, en general, aconseguir que els nens es desconnectin de la seva essència infantil, de les seves necessitats, i es comportin correctament i com adults. On no es dóna temps perquè acabin frases i s'interpreten les seves paraules abans que hagin acabat de parlar. On se'ls demana que s'estiguin asseguts a taula, quiets, menjant correctament, i s'esperin fins que tothom hagi acabat (i si pot ser, sense interrompre converses adultes llargues i avorrides). On s'exigeix que responguin a unes convencions socials absurdes en les que molts adults tampoc voldríem trobar-nos.

Estic d'acord amb TOT el què Tonucci diu a l'entrevista, i estic contenta de sentir que faig les coses de manera força coherent amb les meves idees, tot i que la perfecció sembla que mai no la toqui i sempre em sembli que les coses les puc fer molt millor.

M'agrada haver-li dit a en Martí, des que és bebé, i encara ara, que confio plenament en ell, que l'estimo passi el què passi i digui el què digui i faci el què faci.

Estic contenta de la meva nul•la intervenció durant el seu desenvolupament motriu, que l'ha fet prudent, i àgil. Estic contenta d'haver-li respectat les seves necessitats i d'haver respost a les seves demandes gairebé al 100% quan la seva raó encara no s'havia desenvolupat i no al 100% però al màxim quan hi ha possibilitats de negociació.

En Martí, amb encara no 4 anys, sap perfectament què vol i què no vol, sap triar, té criteri, i sap que és un ésser respectat, estimat i amb qui confiem plenament. I com a mostra, un botó:

Un dia, al parc, una mare no parava de dir-li a la seva filla frases com "no corras tanto, que te vas a caer, cuidado que te harás daño, pero vigila que te caerás, mírala como corre, se va a caer", etc.

Quan van marxar en Martí em va dir.

- Aquesta mare no confia en la seva filla.

- Ah no?, què t'ho fa pensar? (jo amb ulls com taronges, clar!)

- Home, li està dient tota l'estona que caurà, que es farà mal, i això vol dir que no confia en ella, perquè tu a mi no em dius res de tot això quan corro i salto i m'enfilo, i això vol dir que confies en mi.

Tan de bo totes les ciutats fossin Ciutats dels Nens, i tots els Nens gaudissin de llibertat i confiança. I tots els adults fossin conscients de la importància del present dels infants, per assegurar-los (i assegurar-nos) un futur ric, feliç, en pau, respectuós i amorós.

Noves tendències nadalenques

2011-12-10T16:00:00.005+01:00

Aprofitant els festius i les fires, vam anar a passejar per la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona.

Vam mirar, parada per parada, les figuretes (estàtiques, dinàmiques, boniques, lletjotes...). La meva sogra m'havia dit que hi havia una parada amb una Verge Maria alletant, així que la vaig buscar fins que la vaig trobar.

La tenen els de la parada (i empresa) Deulofeu; per mi, la millor parada de tota la Fira. Venen figuretes soltes i escenes completes del pessebre (tipus la berenada, el naixement, etc.), i venen també "racons" de pessebre (coves, coberts, rius, ponts, etc.). Tot preciós, els detalls molt ben cuidats.

Efectivament, vaig trobar la Verge alletant. I no només això. També hi havia Verges estirades amb el Nen Jesús al costadet, i Verges estirades amb el Nen Jesús a sobre, en plan relax. També hi ha algun naixement amb el Nen Jesús que sembla que estigui a punt de gatejar. Està bé perquè li dóna mobilitat i realitat al tema, però sembla que potser s'han oblidat que els nens acabats de néixer no tenen tantes capacitats motrius, hi hi.

La veritat és que ja fa anys (des que sóc mare, suposo) que em fa pena el pobre Nen Jesús estiradet, tot solet, a la cofeta de palla, tapadet només amb un llençolet, amb el fred que fa al desembre... Sempre em surt dir-li "el pobre Nen Jesús, aquí solet".

I vés per on, que per sort, podem començar a trobar naixements més humanitzats. Més reals, segurament.

Bueno... ara que hi penso... m'assalta el dubte que, si la Verge Maria lacta, deu voler dir que ha estat embarassada i ha parit... no? La cançó explica que el "Jesuset n'és nat a una establia", però sembla que hagi nascut per obra divina, igual que ha estat concebut; no sé si en algun lloc es parla del seu naixement com a tal, del part de Sa Mare... ho desconec.

En qualsevol cas, m'agrada que hi hagi imatges diferents a les tradicionals (per la fredor de la maternitat, vull dir).

Tota engrescada vaig preguntar el preu de la mare alletant. El naixement sencer (Sant Josep, Mare de Déu i Nen Jesús) val 180€. El preu de la Mare sola, ara no el recordo bé, però diria que 60 o 70€. Val a dir que eren figures de pam, però... picaven massa per comprar-les! A més, al nostre pessebre les figuretes són petitones i hauria desentonat ;).

Penjo algunes imatges extretes de la mateixa web dels Deulofeu. I la de la Mare lactant, que la vaig fer d'una manera força precària i per això té tan mala qualitat, però és l'únic testimoni, perquè a la web, no sé per què, no la tenen penjada.

El Jesuset amb la Marona

Contemplant el Miracle de La Vida

El Jesuset súper actiu, saludant Els Reis

I la Mare de Déu, alletant el seu Fillet

--------------------------------------------

Gràcies a l'Anna, seguidora d'aquest blog i autora del blog LAMAMA, enriqueixo aquest post meu (a posteriori) amb el seu comentari sobre el Naixement (com a tal) del Nen Jesús. Aquí deixo l'enllaç a l'entrada del seu interessant blog, on parla d'aquest fet que jo em plantejava: hi ha cap passatge Bíblic que parli del naixement del Jesuset en sí o del part de la Verge Maria? Doncs sí :)

Gràcies Anna per la teva aportació, tan preciosa, per cert ;)

La dutxa de l'amor

2011-12-01T11:45:00.004+01:00

Els dijous al matí són diferents.

És l'únic matí que coincideix que en Martí té Talleret i en Jordi treballa i que, per tant, estic jo sola amb en Caïm.

El so del matí, el ritme, l'ambient, les possibilitats, tot és diferent.

En Jordi porta en Martí al Talleret i marxa a treballar. A vegades, quan arriba aquest moment, en Caïm encara dorm, i em queda la casa en silenci, amb un calma inhabitual. Em prenc el cafè assaborint cada glop, mirant el cel, el pati, o sense saber què miro, gaudint del moment, deixant que les idees passin.

Si aleshores, en Caïm encara dorm, aprofito per feinejar o per mirar, també amb calma, el correu, el facebook, algun blog que intento seguir, etc.

Quan en Caïm es desperta, hagi pogut fer tot això que dic o no (perquè s'ha despertat abans), puc dedicar-li mimitus i xiuxiuejos fins que ens en cansem. El despertar no té pressa ni interrupcions.

I segons el dia ens activem, aleshores, d'una manera o d'una altra: o he(m) quedat amb algú, o baixem a plaça a comprar, o feinejo per casa, o simplement m'assec a terra i estic amb en Caïm.

I a les 12 anem a buscar en Martí.

Són matins per nosaltres dos, només per nosaltres dos.

Avui ha estat un matí màgic. En Caïm s'ha llevat molt d'hora, estàvem esmorzant. S'ha afegit a taula i ha esmorzat. Normalment quan en Jordi marxa a treballar jo ja estic apanyada del tot, però avui encara no m'havia dutxat. En Jordi ha marxat amb en Martí i jo me n'he anat a la dutxa amb en Caïm, que ja s'havia banyat ahir al vespre però és igual, perquè li encanta l'aigua!

M'he assegut a la dutxa amb ell, amb Snatam Kaur de fons, i hem gaudit de la dutxa d'una manera especial. Ell assegut sobre les meves cames, sentint el pessigolleig i les carícies de l'aigua calentona recorrent-li la panxa, l'esquena, els braços, les cames. Immòbil, caient-li la baba, i mirant-me als ulls i somrient.

L'ensabonada ha durat el mateix que sempre, ràpida jo, ràpid ell. Però els mimus, les mirades, els somriures, les paraules, els sorollets, el relax... han estat infinits, interminables, màgics. Hem tingut una estona per enamorar-nos, per cuidar-nos, per dir-nos que ens estimem, que sentim amor quan ens mirem.

Moments per nosaltres dos, només per nosaltres.

Quan hem sortit de la dutxa he mirat l'hora, i m'he adonat que hem estat 30' amb l'aigua rajant. Hem perdut la noció del temps :)

Tinc roba per plegar, roba per estendre, peix per netejar, verdura per preparar... però què importa! Els regals són més importants que les obligacions, i el regal d'avui no té preu.

Avui em quedo amb aquesta cançó per il·lustrar el nostre matí d'amor. Que la disfrutis com ho hem fet nosaltres!

Sóc Lactivista

2011-11-26T18:01:00.001+01:00

Tinc una nova icona al blog, és aquesta:

El lactivisme és la defensa del dret del bebé/nen a ser alletat i de la mare a alletar, a demanda, en qualsevol lloc, sense mirades ni comentaris de desaprovació i fins que el nen (i la mare) ho desitgin.

Sóc lactivista des que vaig ser mare, però sense saber-ho.

Jo, abans de parir, sabia que volia alletar en Martí, però no sabia fins quan, ni com, no sabia res. Tenia una intuïció, i prou.

A mesura que en Martí creixia, jo creixia, i en Jordi creixia, i tots creixíem en coneixements i experiència sobre la criança i, és clar, la lactància.

Eternament agraïda a Calma (Grup de suport i assessorament a la lactància materna) i a les seves mares, a qui en un primer moment vaig mirar amb certa desconfiança i a qui, al cap de 15 dies, buscava desesperadament per sentir-me acceptada, entesa, continguda. I d'on formo part des d'aquell dia.

Diguem que, aleshores, amb coneixement de causa, vaig començar a ser lactivista, vaig començar a reivindicar els nostres drets (meu i d'en Martí, de totes les mares i de tots els bebés), i a defensar-nos de comentaris que totes haureu sentit, segurament, moltíssimes vegades. De coneguts i de desconeguts, de propers i de llunyans.

Seré lactivista fins el dia que em mori, encara que ja no alleti els meus fills perquè ja tinguin 30 anys. Perquè se'm trenca el cor quan veig un bebé amb un biberó. No puc fer-hi més. Perquè el lactivisme (no anomenat així, evidentement) ens ha permès la supervivència de l'espècie fins el dia d'avui. I perquè se sap tot el què se sap sobre la lactància, i perquè.... perquè som mamífers, i això ho diu tot.

Intensitat

2011-11-24T19:59:00.000+01:00

M'ha arribat aquesta foto i m'he quedat clavada a la cadira.

Com una escultura pot expressar tanta intensitat, tanta potència, tan de silenci, tanta connexió, tanta vida!

Un homenatge a totes les dones que creiem en nosaltres mateixes, en els nostres potencials, en els nostres poders per engendrar, parir i criar. Un homenatge a totes les dones que sabem que formem part de la Mare Terra i que ens encomanem a ella perquè d'ella venim (i a ella tornarem).

I un homenatge als nostres fills, els savis, els que saben créixer dintre nostre amb total perfecció i saben néixer obrint-se camí, valents, cap a la llum.

Al seu nivell

2011-11-22T17:30:00.006+01:00

Sovint costa posar-se a jugar o a fer manualitats amb nens, partint del seu nivell.

Quan juguem per exemple, a jocs de construccions, solem anticipar-nos a les seves idees i creem, sense adonar-nos-en, construccions més difícils de les que ells poden fer.

Això pot plantejar-los un repte, ja que tendiran a imitar el què fem nosaltres, i aquest repte, en general, no serà superat i anirà, aleshores, acompanyat de frustració. I a partir d'aquí, segons com sigui el nen poden passar diferents coses; que segueixi intentant la imitació, que s'enfadi perquè no l'aconsegueixi, o que passi a ser passiu en el joc i només miri com ho fa l'altre.

El mateix passa amb el dibuixar. Quan un nen i un adult agafen colors i un paper en blanc què sol passar?

I quan un nen i un adult agafen plastilina? I fang? I cubs? I peces de fusta?

Etc., etc., etc.

A part de passar, normalment, el què ja he dit (depenent de l'edat del nen, evidentment, i de com sigui aquest), també passa que interferim en la seva expressió innata, en la seva espontaneïtat en el joc, en la seva creació, sigui com sigui aquesta, en la seva experimentació i en la seva maduresa amb cada un dels jocs i materials en cada moment.

Parlo d'això perquè a casa ha passat, tot i conèixer la teoria, i tot i intentar evitar-ho. Els automàtics surten massa sovint.

La qüestió és que una tarda d'aquestes en Martí va agafar plastilina i després de passejar-se'n un trocet durant 30 segons per les mans em va dir "mira, un camell". En un altre moment potser hauria dit "vols dir que és un camell això?", o "quin camell més raro", o "home, i el cap on és?", o qualsevol frase per l'estil.

Però com a en Martí, aquell tros de plastilina, em va semblar un camell.

- Ala, sí!, quin camell més macu!

Li vaig dir.

Jo vaig agafar un altre bocinet de plastilina, també me'l vaig passejar 30 segons per les mans i vaig dir:

- Mira, una muntanya.

- Ah, sí, jo en faré una altra, mira!

- Va, doncs jo una altra.

- Per què no fem un pessebre?

- Vale, i tant!

I així vam anar construint el nostre pessebre de plastilina. Peça a peça, bony a bony, una ell, una jo. Els colors no importaven, les formes eren aproximacions llunyanes, la distribució, estudiada. El resultat, espectacularment satisfactori.

Crec que, per primera vegada, en qüestió de manualitats, havia aconseguit no anticipar-me i no fer ús de la meva traça (dubtosa) superior a la seva. Havíem fet un pessebre dintre de les seves possibilitats, era un pessebre a la seva mida. I ens havia quedat genial!

En Martí estava contentíssim d'haver-lo pogut fer entre els dos, que no hi haguessin diferències entre les peces, d'haver tingut ell la idea, i de tenir un pessebre mòbil per després, poder moure les muntanyes i els personatges, i fer-los parlar tota l'estona que va voler.

Jo estava contenta d'haver superat aquest repte que vaig posar-me sense adonar-me'n. Estava contenta de veure'l content, de les fotos que li va fer, de l'estona que vam passar junts, creant, sense judicis i acceptant com a perfecció qualsevol forma i color, i de la meva capacitat d'anul•lar-me com a adulta i d'haver pogut entrar tan fàcilment en el seu món, un món fàcil i on tot s'hi val.

El pessebre estava viu i era perfecte!

Les muntanyes

El Naixement: El bou i la mula, St. Josep, la Mare de Déu, el Nen Jesús a la cofeta (pobret), alguna ovelleta, algun ànec, i alguns pastors adorant.

El camell, amb els Tres Reis a les gepes, i els tres patges a peu, seguint la comitiva. Tots, adorant.

Vista aèria del pessebre amb les mans de l'artista

I comença l'acció

Mentre el fèiem i veia aquells Tres Reis compartint un camell, em rondava pel cap una Nadala una mica especial. Si la vols escoltar, aquí te la deixo. A mi m'encanta. Parla dels Tres Reis, però d'una manera que potser no t'has imaginat mai.

La Nadala: 25 de Gener, de Manel.

Aprofitant una migdiada

2011-11-22T11:03:00.002+01:00

En Martí té ganes de fer plastilina:

- Fem plastilina?

- Vale, què fem?

- Doooncs, em fas un cuc, o un cargol, o una abella...

- No, no, això ja t'ho he fet moltes vegades i acabo fent plastilina jo i tu només mirant. Pensem alguna cosa que puguem fer els dos junts.

- No sé.

- Ah, mira! Podem fer totes les verdures de l'hule!

- Ah, vale!

- Vinga, una cada un, i entre els dos les fem totes, i després farem una panera per posar-les a dins.

- Què vols dir una panera per posar-les a dins?

- Com la Marta de plaça, que té totes les verdures en caixes per vendre, nosaltres farem una cistelleta per posar-les també i vendre-les.

- Aaah, vale, vale!

Després en Martí va fer una mena de bony que mig semblava un cap i que va ser la Marta de plaça, i la va estar fent parlar una bona estona, fins que li va tancar la boca i va decidir que la Marta de plaça ja no podia parlar més perquè tenia la boca tancada, i amb la boca tancada ja no semblava tan una cara i "millor que això ja no sigui la Marta de plaça".

I es va despertar en Caïm.

Quotidianitat

2011-11-22T10:06:00.007+01:00

La mare feineja a la cuina mentre el pare juga amb el bebé al menjador.

- Ara no sé si s'ha cagat.

Diu el pare, apretant el seu nas contra el cul (vestit) del bebé.

Segueixen jugant.

La mare acaba de feinejar. Treu el nas per la porta de la cuina.

- I tan que s'ha cagat, sento la pudor des d'aquí.

- La mare diu que sí que t'has cagat, anem a canviar-te doncs.

(...)

- Uuuuiiii, haurem d'ensenyar-li a la mare aquesta caca que has fet, que vegi d'on venia la pudor.

Mares de dos

2011-11-18T15:37:00.000+01:00

La Judith, la meva amiga exiliada a Galícia, té dos fills. La gran, la Meriem, té 7 anys acabats de fer, i en Samy, el petit, en té gairebé 2. És una mare respectuosa, pacient, amorosa i responsable. És una marassa, vaja.

Em deia, un dia d'aquests que parlàvem per telèfon, que se sent desconnectada de la Meriem, la gran.

- Però què vols dir, desconnectada?

- No sé, desconnectada. A vegades no m'agrada el què fa, em cansa.

Jo vaig estar fent-li voltes a la seva afirmació... "desconnectada". Jo pensava que jo no em sento desconnectada d'en Martí. O sí? O a vegades sí i a vegades no?

La seva afirmació anava i venia del meu cap, fins que una nit d'aquestes que vaig portar en Caïm a dormir i vaig estar una llarga estona alletant-lo fins que es va adormir, vaig aprofitar-me del silenci i la foscor de l'habitació per recuperar el pensament. I tot d'una, vaig arribar a algunes conclusions que eren fruit de la meva pròpia experiència i vivència i que, potser, resumien la seva desconnexió amb la seva filla.

L'endemà al matí vaig enviar-li un mail amb el què se m'havia acudit la nit abans, només per saber si la seva paraula "desconnexió" tenia alguna cosa a veure amb les meves conclusions, tot i que a mi no se m'hagués passat pel cap fer servir aquella paraula.

Em va dir que l'havia clavada, i hi va afegir un petit matís que comparteixo totalment però que m'havia oblidat de pensar :)

Amb el seu permís, parlo d'aquesta nostra conversa i comparteixo les meves conclusions, una vegada més, per si alguna mare que passa per aquí pot sentir-s'hi identificada i veure, així, que no és l'única que sent el què sentim, almenys, nosaltres dues.

La meva resposta (amb algun matís més, ara que tinc temps):

Judith, amiga, fa dies que penso en la teva desconnexió amb la Meriem, i crec que t'he entès i que segurament, totes les mares de dos fills sentim alguna cosa així.

T'explico les meves conclusions, a veure si he encertat amb el què et passa, o encara no ben bé del tot.

Jo m'he adonat que amb en Martí estic perfectament bé quan en Caïm dorm o quan està amb en Jordi, o sigui, si estic a soles amb ell. Si jo estic amb els dos, amb en Martí, a estones, no hi estic prou bé. I em sembla que és perquè... quan jo veig a en Caïm tinc ganes de dir-li coses maques tota l'estona, d'atxutxar-lo, d'abraçar-lo, de fer cosetes amb ell (jocs de falda, tonteries perquè ell repeteixi i riguem, sense pressa, sense interrupció).

(Els bebés estan fets per enamorar-nos, per riure de tot el què fan, per permetre-ho tot, per acceptar-ho tot. Quan són més grans, quan es trenca la bombolla mare-bebé, entre els dos i els tres anys, aquest enamorament canvia, la relació canvia, i comença la feina de debò).

Normalment, la presència d'en Martí no em permet tenir aquesta relació amb en Caïm. Perquè quan dono atenció a en Caïm en Martí s'hi posa pel mig (també físicament) o la demana d'una altra manera. A vegades la demana bé, a vegades malament. I m'impedeix aquest contacte amb en Caïm. Un contacte que en Martí va tenir sense mesura, tot el dia, cada dia, i que ara, en Caïm té poquet, perquè té un germà. Un contacte amb tempo de bebé, de seure a terra i no haver de fer res, només estar.

I d'altra banda, a casa, tots els conflictes entre fills es donen perquè a vegades, en Martí, no accepta la presència d'en Caïm, i en Caïm aleshores pateix. Amb en Martí pel mig hi ha crits d'en Caïm i crits d'en Martí, "nos" d'en Martí, "ara no t'ho deixo", "ara ho vull jo".

I suposo que, fent aquestes coses que fa la ment d'intentar buscar culpables de manera inconscient, per mi, en Martí és el culpable de les disputes, amb la qual cosa, estic tot el dia amb un punt d'enuig amb ell (intern, que no sempre surt), i no em permet aquesta connexió que sí que sento amb en Caïm, plena, d'amor absolut sense cap mena de retret, i que també he sentit amb en Martí durant molt i molt de temps.

Et ressona tot això? Són les meves conclusions... no sé si poden ser també les teves...

Suposo que aquesta desconnexió que dius amb la Meriem, i la meva amb en Martí, també té a veure amb el fet de fer-se grans, amb el fet de ser persones diferents de nosaltres que, com totes les persones, tenen coses que ens costa d'acceptar; amb la diferència que ells són els nostres fills i potser ens agradaria que ens encantés tot el què fan. Però resulta que no, que ni ens agrada tot el què fan, ni els agradarà, quan se n'adonin, tot el què fem nosaltres... Aquí tenim la nostra feina com a mares, acceptar, igualment, de manera incondicional.

Ai, en fi... mil petons.

I la seva resposta:

Exactament es això, ni més ni menys. També hi afegiria una mena de frustració de no poder respondre a totes les necessitats de tots dos fills, una caca de vaca.

Total, que tot això no vol pas dir que no estimem els nostres fills grans, ni molt menys! Però que sempre hi ha aquesta ombra de penediment de no poder donar al petit tot el què ens agradaria, perquè el gran hi interfereix, ni al gran tot el què ens està demanant. De saber que el gran no sempre està d'acord amb què n'hi hagi un de petit entorpint el dia a dia, i de no poder gaudir, com a mares, del petit com ens vindria de gust, per la presència del gran. I tot, banyat amb aquest sentiment de culpa que sempre ens acompanya per no poder ser les mares 10 que pensem que hauríem de ser.

(No sé què deu passar quan neix el tercer... )

Adaptacions forçades

2011-11-16T23:45:00.001+01:00

Com que en Martí no va a l'escola i el Talleret li ocupa tres matins, vam optar per buscar alguna activitat extraescolar per oferir-li un entorn diferent, amb nens, i ric en estímuls i aprenentatges.

Vam provar l'Estoneta, un espai de psicomotricitat lliure, i amb dos dies vam saber que no era un lloc per ell.

Després vam saber d'una escola de música amb una metodologia interessant, a vint minuts de casa, i vam plantejar-nos també fer la prova.

Aquesta sí que és una activitat per en Martí, sensibilització musical!

Una classe amb 5 nens, de tres quarts d'hora a la setmana, amb un profe jove i súper informal i flexible, on s'hi treballen conceptes teòrico-pràctics que a en Martí li encanten i reté amb facilitat i que, durant la setmana, va practicant a casa perquè li ve de gust; tot, treballat de manera vivencial.

La presència dels pares no estava prevista, però en Martí la necessita fins que es vinculi de manera segura amb el profe i vulgui quedar-s'hi "sol". El profe no té cap inconvenient en què hi siguem, només posa una condició. "Si els pares us quedeu, heu de participar com un més".

Amb ell poden moure's, decidir si fan o no fan, cridar, tocar fort, i expressar el què els ve de gust.

A la quarta classe ens anuncien que aquest profe està contractat per una companyia alemanya com a violinista de flamenc durant tres mesos. Mentrestant, hi haurà una substituta.

Per en Martí això vol dir tornar a començar (l'adaptació).

La substituta és l'extrem oposat al profe que havien tingut fins ara. És jove també, però l'estil és arcaic i caduc, és la imatge de la típica "senyoreta". Els parla com si fossin nens petits, obrint bé els ulls, vocalitzant exageradament, i molt fluixet; tant, que en Martí respon xiuxiuejant.

Amb ella tot és teoria, gens vivencial. De fet, han fet tres classes amb ella i tret de la primera, que va servir-li per temptejar el terreny i saber què havien fet fins aleshores, les altres dues se les han passades escrivint i practicant el do, la clau de sol, contant línies del pentagrama i pintant amb purpurina la clau de sol, resseguint la clau dibuixada amb puntets, i enganxant titis i tas... enlloc de passar-se-les expressant (què és, si no, la música?), cantant, ballant, tocant, escoltant. En dues classes no han viscut la música ni s'han mogut.

Tampoc no hi ha espai per la improvisació, ara toca això i farem això, i si a algú se li acut sortir una miiiica del seu pla, la idea s'amputa d'arrel.

El què per mi era una tarda divertida per compartir amb en Martí, amb complicitat del profe, s'ha convertit en una tarda feixuga i avorrida sentint, a més, que la meva presència no és benvinguda.

En Martí, amb l'altre profe, des del primer dia va participar activament. Ara no obra la boca.

Però tot això és el de menys. El pitjor de tot és que a la primera classe, la primera frase que em va dir la profa va ser: "ell s'adaptarà millor si tu no et quedes". Li vaig respondre que al meu fill el coneixia jo, i que si jo no em quedava ell tampoc es quedaria. Va fer cara de "mira la mare sàbia aquesta, què s'ha cregut", i no va dir res més.

Quan vam sortir de la classe vam anar al lavabo, i vaig sentir que ella parlava amb la directora de l'escola. No entenia bé què deien i, de fet, només vaig entendre bé una paraula: ADAPTACIÓ.

Vaig arribar a casa amb la certesa que parlava de nosaltres i que no ens entendríem gens.

La següent setmana, mentre esperàvem per entrar, va venir la directora a anunciar-nos que la profa deia que, "ara que els nens ja la coneixen, entraran ja sense els pares".

En Martí va posar-me la mà a sobre i li van venir ganes de plorar. La resta de pares, contents. Jo vaig esperar-me que entressin tots i vaig dir-li a la directora que si jo no podia fer l'adaptació a la mida d'en Martí, plegaríem. Vaig parlar-li d'en Martí, de la diversitat de ritmes i de necessitats dels nens, de la facilitat d'aprenentatge quan se senten acompanyats i segurs, del meu respecte pel seu temps, i de la ràbia i pena que em feia que en Martí s'hagués de perdre una activitat que li agrada i el motiva només perquè la profa pren una decisió equivocada, almenys, per nosaltres.

La directora em va oferir un regateig: "què et sembla si li plantegem a la profa una adaptació de 3 o 4 classes?". Vaig acceptar l'oferta, almenys, per donar-li temps a en Martí a pair el canvi.

La classe d'avui ha estat l'última que faré amb ell a dins. El plantejament de la setmana vinent és quedar-me a fora i entrar si em necessita, i anar combinant, dins i fora. I la següent, en principi, ja no entrar.

La profa va estar-hi d'acord, "però que els altres pares sàpiguen que és una excepció i que ells no podran entrar". En Martí, en principi, també va acceptar. A la pràctica, ja ho veurem. Si arribat el moment no ho porta bé, evidentment, plegarem. Que això és per disfrutar, que per anar a patir ja hi ha massa llocs.

La que no té clar tot el tema en general sóc jo (i en Jordi).

Una de les raons per les quals volíem ser, almenys al principi, dins l'aula, era, a part de l'adaptació necessària, saber què s'hi feia, per poder saber si era una bona activitat per en Martí.

Amb el profe no vaig tenir-ne cap dubte. M'encantaven les classes, dinàmiques, divertides, actives, sorolloses, properes. Amb dues classes el profe va captar de seguida la facilitat i la memòria d'en Martí, i la potenciava.

Ara, en canvi, no ho veig gens clar. No m'agrada com són les classes, no m'agrada què s'hi fa, i no m'agrada la mestra.

Així que no em queda més remei que fer de mare quisquillosa (per mi és fer de mare responsable, però sé que molts professionals se senten molestos quan preguntes massa sobre massa coses), parlar amb la directora, i preguntar, en primer lloc, si tornarà realment el profe i, en segon lloc, preguntar pel projecte educatiu de la profa. Perquè sembla, pel què els ensenya, que hagin de saber escriure una simfonia abans que saber cantar i sentir la música. I a mi, aquest aprenentatge, no m'agrada en absolut.

Solitud

2011-11-16T14:29:00.001+01:00

La percepció de solitud és relativa.

Podem sentir-nos sols tot i estar envoltats de gent, i podem sentir-nos acompanyats tot i tenir persones importants a molts quilòmetres de distància.

Aquest últim mes m'he sentit sola. Em falta una tribu, em falta un clan de dones amb fills (i am pares, també m'agraden) amb qui trobar-me, gairebé informalment, gairebé sense haver quedat prèviament. Em falta un lloc on saber que ens trobarem amb gairebé total seguretat.

L'hivern passat aquest lloc era, al matí, els gronxadors; allà ens trobàvem 5 o 6 mares, amb els fills i a vegades amb els pares, i passàvem el matí. I a la tarda el lloc era la plaça tova, on no ens trobàvem els mateixos, però també hi havia un grup gairebé segur amb qui poder compartir riures, mals de caps, silencis, companyia, espai, i fills.

Aquest hivern l'escola, per una banda, s'ha endut els fills de la tribu, i amb ells, les mares. I per una altra banda, l'estiu ja va endur-se els marits de dues mares, amigues, germanes, membres també de la meva tribu, lluny, lluny, lluny, i amb ells, elles i els seus fills.

Les sento properes, facebook és increïblement important per nosaltres, i el telèfon també. Però em falta el missatge de: "baixes?", i trobar-nos, cara a cara, pell amb pell.

Estic bé amb els meus fills, però a en Martí, a estones, li falten nens amb qui jugar, i a mi mares amb qui xerrar.

També hi ha la solitud d'en Martí, un sentiment que té fortament arrelat i que no sé ben bé d'on li neix, perquè sempre, sempre, ha estat acompanyat, físicament i presencialment.

Per ell, estar a casa però en dos espais diferents és estar sol. Per ell, quedar-se amb el seu pare i el seu germà és quedar-se sol. Quan això passa intento que entengui que 3 persones no estan soles, que en tot cas, la que se'n va sola, sóc jo. I tot i que, mentalment, m'està entenent, emocionalment no ho sent igual.

Tot plegat són reflexions d'un migdia plujós, el tercer dia de pluja que ens enclaustra a casa, relativament sols.

El que som i el que voldríem ser

2011-11-12T10:22:00.003+01:00

Fa dies que em volta pel cap un tema, un pensament, una reflexió, una conclusió a la que va arribar una amiga, la Judith. Parlàvem dels fills i de nosaltres.

Crec que he arribat a la raó, a la conlusió del per què ella ha arribat a la seva conclusió. Li he explicat. Ara espero haver trobat, amb les meves paraules, l'explicació a les seves.

Una mica entortolligat i enfarfegat tot plegat, si ella em dóna permís, en parlaré a un altre post, perquè no crec que sigui un tema només nostre.

Total, que com que hi té a veure, poc o molt, comparteixo aquest enllaç que m'ha arribat al fons de l'estómac i m'ha omplert els ulls de llàgrimes. Espero que t'agradi tan com a mi, i que et serveixi en moments d'exigències màximes i de remordiments culpabilitzadors.

Jocs i Joguines

2011-11-12T00:19:00.003+01:00

Fa poc que, a casa, hem fet un grandíssim descobriment; els Jocs!

Fa poc que tinc una impressió; en Martí ha crescut de cop!

Des que en Martí ha començat El Talleret, l'escoleta d'eduació lliure on va tres matins a la setmana, el joc a casa ha pres un nou rumb, tan per ell com per mi.

No parlaré de com treballen al Talleret, tot i que seria molt interessant, però sí que diré que juguen molt, tenen molts jocs de taula, d'aquí i d'altres països i cultures. En Martí els ha descobert i li encanten. A alguns pot jugar-hi sol, però molts són per jugar amb més de dos jugadors.

A part d'això, jo, pel meu compte, observant els interessos de joc d'en Caïm he vist que l'apassiona posar i treure coses de llocs. Petits objectes dintre d'altres objectes que serveixin de recipient.

I d'altra banda, el plàstic cada vegada em ve menys de gust; ja saps, empobreix els sentits de la criatura. Així que, poc a poc, he anat fent neteges de joguines (sobretot aprofitant el dia que vénen amiguets a casa a jugar, que tot queda fora de lloc i, el moment de tornar-ho a guardar tot, és el moment, justament, de no guardar-ho tot, sinó de llençar o exiliar).

Ja quan en Martí era petit, vaig anar-me desfent, poc a poc, de joguines sorolloses que havien anat arribant a casa. Quan les piles s'acabaven, s'acabaven. I al cap d'un temps, la joguina desapareixia. El mateix està passant ara amb les joguines de plàstic.

I m'estic adonant, amb el canvi de joguines, que es constata l'afirmació de menys és més.

Recordo un taller sobre el Joc, en el què la tallerista, Sònia Kliass, recomanava joguines inacabades, és a dir, joguines que donin joc a ser més d'una cosa. Com més explícita és la joguina, menys treballa la imaginació.

Ara ho estic veient amb en Martí.

Fins aquí, la introducció :D

En Caïm juga amb les joguines d'en Martí, però cap d'elles satisfeia el seu desig de treure i posar.

Vaig comprar tres cistelletes de vímet o un material semblant, petitones, i en una vaig posar-hi còdols, en una altra petxines, i en una altra, peces de fusta de colors. Li va encantar. La joguina ha evolucionat. Ara tenim una panera gran amb els tres elements barrejats, juntament amb unes titelles de dit de llana, taps de suro, algunes de les verdures de fusta de la cuineta d'en Martí i càpsules de nespresso lligades amb un cordó. Tot un món de sensacions per remenar, llençar, tastar, rascar, picar, rebotre...

En una caixa de fusta vaig posar-hi tot el què tenim de fusta: una maraca, un sonall, un pal d'aigua, culleres de fusta de diferents tamanys, un parell de caixes petites, un semicotxe, uns bols de fusta petitons, i una mà de morter en miniatura.

En una petita caixa de plàstic hi vaig posar pots, paelles i plats de llauna de la cuineta que en Martí no fa servir.

En una cistella grossa de vímet hi ha els jocs més grans. L'arc de Sant Martí (súper bona joguina i joc!), uns cubs apilables, una fada de roba, el plàstic de bombolletes, un ninot de roba fet a mà i unes nines russes.

I ens queda encara una caixa de plàstic amb joguines de plàstic que en Martí no es mira mai però que no m'ha donat permís per exiliar. Tot arribarà.

I sobretot, un pot de vidre com els que tots tenim a l'armari de la cuina per guardar-hi pesto casolà, o sofregit, o caldo, però de plàstic, que a en Caïm li va de conya per posar-hi a dintre qualsevol coseta (tap, petxina, pedra), tapar-lo (motricitat fina), sacsejar-lo (so), destapar-lo (motricitat fina), buidar-lo (oooooooooooh!), i toooorna a començar!

I just des d'aquesta setmana, hem ampliat els pocs jocs que teníem perquè en Martí ho ha demanat. (En un altre tallers que vaig assistir, amb Cristina Romero, recordo que va dir-nos que era important satisfer les necessitats de joc de l'infant). Fins ara en teníem algun, per jugar en parella o amb més de dos jugadors, i ara en tenim alguns més. Sobretot, tenim com a novetat, uns quants jocs de cartes de la marca DJECO, que són els que tenen al Talleret i estan súper bé i li encanten.

La majoria convinen l'atenció, la memòria, la rapidesa i l'estratègia (no tots ho convinen tot) i a en Martí li encanten i a mi també!

I els meus descobriments conclusius són:

1. En Martí s'inspira més amb joguines inacabades que acabades, el seu joc s'amplia en imaginació, creativitat i temps.

2.En Martí és bo jugant a jocs, li agraden i no pararia de jugar-hi, i, en canvi, les joguines no el motiven en absolut (ni ho han fet mai).

El resultat de tot això és que:

1. M'encanta jugar a jocs amb en Martí (molt més que amb joguines).

2. Fa alguna setmana que a casa ja no sento la frase: "és que no sé què fer, és que m'estic avorrint".

3. M'encanta sentir com es munta les seves històries amb, per exemple, una símbol + de fusta, que si el tombes una mica pot ser una X, i que si el tombes una mica més, pot ser un avió que fa viatges indescriptiblement llargs.

I deia que tinc la sensació que s'està fent gran perquè a vegades, quan em parla, l'escolto, i no em sembla possible que m'estigui parlant un nen d'encara no quatre anys.

Perquè comença a tenir estones de jugar sol, a vegades curtes, a vegades més llargues, però sol. Fins i tot, a vegades, si hem de fer alguna cosa em diu: "un moment que acabo de jugar amb això" (cosa que, fins ara, no havia passat mai!).

I perquè, a part d'això, comença a agafar-li gust a les manualitats. Fins ara no li agradaven gens. I en menys de mig mes ha passat de pintar amb un gargot a omplir tot l'espai cuidadosament i súper bé, i ha passat de ser part passiva i espectadora a part activa amb un gran criteri propi (per retallar, pintar, plastelina, etc.).

Així que hem ampliat l'assortit de material amb punxons, folis de colors i mides, i un parell de llibres, el Gargots, i el de Mandales P3 (podria posar en dubte la qualitat d'alguns dels mandales com a mandales en sí, però està bé perquè n'hi ha de temàtiques d'interès infantil - estacions de l'any, festes de cada estació, números, etc.). I de moment, el segon, és tot un èxit!

La llàstima, d'altra banda, és que tenim poques estones per gaudir d'aquest nou ventall de possibilitats que se'ns ha desplegat, perquè amb en Caïm és pràcticament impossible acabar cap joc.

Si en Caïm dorm, cap problema. Si en Caïm està despert i entretingut remenant fustetes i fent cops d'olla, també ens hi podem posar. Però no triga massa a voler participar del nostre joc (desfent puzzles, esbarriant memory's, i arrugant cartes). Ara ens cal trobar un nou equilibri per garantir l'harmonia a tothom (a mi inclosa!).

Però la veritat és que sento que una alenada d'aira nou i fresc ha entrat a casa per omplir el temps lliure de les llargues, fosques i fredes tardes d'hivern :)

Llum

2011-11-05T13:53:00.004+01:00

Ahir vaig veure aquesta foto i vaig quedar-me enamorada de la imatge, vaig quedant-me mirant la pantalla com si hagués vist... vés a saber què... em va envaïr una sensació de pau, de silenci, d'amor, de llum, de misticisme... Aquesta mare enamorada del seu cadellet... Mmm... Desprèn endorfines per tot arreu.

I és que això és el què transmeten les mares més o menys acabades de parir que estan absolutament connectades amb elles i amb el seu bebé. Pau, Amor i Llum.

Em va encantar la foto perquè transmet tan i tan (o me les transmet a mi) aquestes sensacions, que vaig demanar permís a la marona per utilitzar-la.

Ella és la Marta, la meva cosina, amb el seu primer fill, en Teo, d'un mes.

Quant menys, més.

2011-11-04T11:06:00.002+01:00

Ho reconeixes?

És una bossa d'aquelles de bombolletes, que serveixen per acolxar segons quines coses que es poden trencar quan s'envien per correu, o es porten com a regal a dins d'una maleta.

Ara ja no sé com en va venir a parar una a casa... el cas és que porta ja alguna setmana a la cistella de les joguines i en Martí n'hi treu molt de partit.

Ens ha servit per passar estonetes junts asseguts al raconet del sofà, com dos ocellets arraulits, xerrant i fent petar bombolletes mentrestant.

I li serveix a ell quan té ganes de descansar. L'agafa, s'asseu al sofà i, en silenci, ben concentrat, va rebentant. De tan en tan deixa anar algun comentari sobre la dificultat de rebentar-ne alguna. Però és molt puntual.

Aquest joc li permet descansar el seu cos, la seva ment, i fer servir la concentració, la motricitat fina, la força, la paciència i la persistència per aconseguir rebentar les bombolletes, que cada vegada són menys i, per tant, cada vegada costen més de rebentar.

És de les poques estones que està en silenci i sense pensar en res. I jo veig que està en pau. L'efecte, per ell, diria que és com el d'un mantra. Ara i aquí. I la ment, en blanc.

Juguem

2011-11-01T22:35:00.001+01:00

Quan de petita acompanyava el meu pare a tocar sardanes, mentre ell tocava, jo em quedava amb les dones d'altres músics. A vegades ballava i a vegades no. N'hi havia una que sempre duia revistes de passatemps. Amb ella vaig aprendre a fer mots encreuats, i vaig aprendre aquelles paraules comodí que solen sortir sempre, com "voz de mando: Ar".

No sé si també en aquelles revistes hi havia aquell joc del dibuix amagat. Un joc que es tractava d'unir els punts per ordre segons el número de cada punt, aconseguint després d'haver unit tots els punts, descobrir el dibuix resultant de la línia.

Doncs amb en Martí hem començat el joc.

Li agraden els números, coneix els números, li agrada practicar-los i li agrada contar. Doncs som-hi!

Un garbuix de números i punts:

De l'1 al 2, del 2 al 3, del 3 al 4, del 4 al 5...

I... Voilà! Un monyigote!

En Martí està entusiasmat amb el joc! I jo tindré problemes per crear més dibuixos fàcilment i ràpidament dibuixables a base de punts :)

Fer-ho a la pissarra és força rodimentari però té l'avantatge que si alguna vegada s'equivoca, s'esborra sense rastre i sense esforç. I quan se n'acaba un, de seguida un altre!

Al Zoo

2011-11-01T21:57:00.002+01:00

Avui hem passat el dia al Zoo.

Ens imaginàvem que hi hauria moltíssima gent però ha estat un dia tranquil, molt més que qualsevol dissabte. M'imagino que les amenaces de ruixats i el pont, ho han fet possible.

Al Zoo hi anem des que en Martí té un any i poc. En som socis, i la veritat és que val la pena. Pagant una quota anual familiar hi podem entrar tantes vegades com vulguem, rebem la revista del Zoo a casa, i podem participar, pagant poc més, d'activitats extres que organitza el Zoo, tant familiars com només infantils (que de moment, encara no hem aprofitat).

A més, sabent que no paguem entrada i que hi podem entrar sempre que vulguem, no sentim la pressió d'haver de veure-ho tot per amortitzar l'entrada, així que la visita la fem molt relaxadament i sense hora d'arribada ni de sortida.

El Zoo és un d'aquells llocs que em desperta sentiments contradictoris.

D'una banda em fa pena veure els animals tancats en espais tan petits en comparació amb el seu hàbitat. Hi ha bèsties que tenen un espai una mica motivador, però n'hi ha d'altres que no m'estranya que ni es moguin i que tinguin tantes estereotípies.

D'altra banda, sé que el Zoo (i la majoria de Zoo's) fan tasques de conservació d'espècies en perill d'extinció, inverteixen diners en estudis, en fi... que són "una bona causa"...

Llavors també hi ha el tema de: els animals que ja han nascut en captivitat, tampoc trobaran a faltar el seu hàbitat; per ells, el Zoo és casa seva. Però... pobrets... néixer en captivitat!

En Martí preguntava: "I per què no els obren la porta i dels deixen passejar per fora, pobrets?".

Per nosaltres, de moment, és un lloc d'oci educatiu i ple de possibilitats. I crec que avui ha estat el dia que més partit n'ha tret en Martí; súper interessat, súper atent.

Ens permet conèixer en viu animals que d'una altra manera mai a la vida podríem veure ni en persona ni de tan a prop.

Ens permet veure animals de tot el món en un mateix lloc, i avui ens ha permès més coses que fins avui no havíem aprofitat. En Martí ha pogut llegir el nom de cada animal escrit en els cartells. Ha pogut aprendre els Continents que formen el nostre Planeta, i ha pogut saber de quin Continent prové cada animal (ei, tot perquè ell ha volgut saber-ho, que a mi ni se m'havia passat pel cap entrar en tanta informació!). Hem pogut diferenciar mascles de femelles (per pelatge, plomes, ulls, banyes...), hem pogut aprendre a diferenciar camells de dromedaris, hem pogut constatar com ens arribem a semblar als primats, els bebés penjadets de la mare i mamant a demanda... Avui n'hem tret molt de partit!

A més, els animals estaven força actius. Els óssos, que normalment trobem jaient o repetint, una vegada i una altra, el mateix camí, avui corrien, sucaven els peus a l'aigua i miraven els espectadors (tot s'ha de dir, esperant menjar). Els hipopòtams, que normalment trobàvem en coma al sol, o submergits a la bassa, avui nedaven, bevien aigua del broll de la bassa amb la boca ben oberta i aprofitaven el broll per netejar-se les orelles i treure's les lleganyes. I hem pogut veure els llops, que normalment estan amagats.

I com sempre, ens ha servit també per fer un estudi sociològic, perquè anar al Zoo és com anar per una ciutat en miniatura, i hi ha gent de tot i per tot. Hi ha persones amb les que et creues mirades i sents que hi tens alguna cosa en comú, i persones que jo, i ja sé que queda molt malament dir-ho, preferiria no trobar-me. Hem vist moltíssims homes vestits amb camisa, molts. Hem quedat sorpresos! Moltes famílies, és clar. Molts cotxets, molts. Un Mei-Tai, tres Manduca's, cap BabyBjörn! (ueee!). Dues lactàncies maternes, molts biberons.

Un pare que li dia al seu fill, de dos anys pelats: "A ver, repite conmigo: hi-po-pó-ta-mo", una vegada i una altra.

En general, tothom molt civilitzat.

I algunes excepcions, com els que sempre hi ha que, davant del cartell de "prohibit fer fotos amb flaix" fan fotos amb flaix. I els que davant del cartell i de les advertències pels altaveus de "no donar menjar als animals" donen menjar als animals. Comportaments que no he entès mai.

Havent dinat hem coincidit amb una família d'aquestes amb les que no m'agrada coincidir. D'aquestes famílies castellanoparlants que en el seu diccionari la lletra S no existeix i la R normalment tampoc, que criden per parlar, que als seus fills els criden "eh, tu, sh, vamo!", amb fills que piquen els vidres dels animals, i que els donen menjar.

Aquestes famílies em posen molt nerviosa i de mal humor.

A un dels recintes de monos que estan a l'aire lliure, ple de fruita i verdura per terra, han començat a llençar-los pa. I què ha passat? Doncs que els monos que estaven feliçment desparassitant-se els uns als altres i saltironejant, han començat a barallar-se pels bocins de pa.

Després, la família, han anat al tancat dels orangutans, i allà sempre n'hi ha una que es treu mocs i se'ls menja. La majoria de visitants feien fotos i comentaven tranquil•lament la jugada; els fills de la família en qüestió han començat a picar el vidre i a cridar "guaaarrraaaa!".

I quan han avançat cap als petits tancats de la resta de primats, un dels fills, de 6 o 7 anys, ha cridat: "mira, le está comiendo el coño!". I als pares els ha fet molta gràcia el comentari, mentre nosaltres ens miràvem amb els ulls com plats.

I entre primats i aquesta família, ho he de reconèixer, m'he sentit molt més propera als monos que als humans.

Em fascinen els primats. Ara dormen, ara mengen, ara et miren als ulls, clavant-te aquella mirada que em desarma, que no sé ben bé què vol dir, però que sembla humana. Ara es pengen, ara un li treu les puces a l'altre, i se les va menjant, mentre l'altre es deixa fer, sense pressa (pressa per què, de fet...).

Hem entrat al petit pavelló que parla dels goril•les en general, dels goril•les del Zoo, de Floquet de Neu, d'estudis i estudiosos i estudioses d'aquests animals. Hi ha imatges i vídeos, i jo els mirava i encara no sé per què, m'he emocionat. Els veig tan humans, tan vulnerables, tan tendres, tan capacitats... Mirava aquestes dones que han compartit dies, mesos, anys de la seva vida amb goril•les i ximpanzés, estudiant-ne el comportament, les seves capacitats d'aprenentatges... i pensava si seria possible enamorar-se d'una bèstia d'aquestes, d'enamorar-se'n com t'enamores d'una persona important, d'un amic, d'un fill...

Veig que el vincle que es pot crear pot ser tan bèstia! Potser per això m'he emocionat... no ho sé.

Ha estat un dia preciós. Un dia familiar absolutament harmònic, sense cap crisi. És clar que s'han donat els ingredients necessaris: família al complet, aire lliure 100%, atenció 100%, lleure 100%, cap obligació, cap interferència, cap pressa. Tot plaer.

Tan de bo la vida pogués ser sempre així!

Tallers d'Acompanyament a la Maternitat, Paternitat i Criança

2011-10-31T19:43:00.004+01:00

Doncs aquests són els tallers que ofereixo com a Doula :)

Si trobes que són interessants i vols difondre'ls, t'ho agraeixo. Si tens un espai, sala o local, i vols utilitzar-lo per oferir algun d'aquests tallers, en parlem. Si pertanys a un grup de criança o d'embaràs, o no hi pertanys però sou unes quantes mares o parelles interessades en montar una trobada i gaudir d'algun d'aquests tallers, ho organitzem.

Les durades puc adaptar-les sense problema, adaptant-ne el contingut.

Un vídeo potent

2011-10-31T16:36:00.001+01:00

Comparteixo un vídeo que no deixa indiferent.

No en sé massa res, només que aquest fragment està extret d'un documental del 1982, titulat De amor se vive, el director del qual és Silvano Agosti.

I algunes paraules:

"Una ricerca sulla tenerezza, la sensualità e l'amore.

La tenerezza senza sessualità e l'amore produce ipocrisia.

La sessualità senza tenerezza e amore produce pornografia.

L'amore senza tenerezza e sessualità produce misticismo.

Interpreti presi dalla vita.

Durata '95 - Colore."

Una recerca sobre la tendresa, la sensualitat i l'amor.

La tendresa sense sexualitat i l'amor producte de l'hipocresia.

La sexualitat sense tendresa i l'amor producte de la pornografia.

L'amor sense tendresa i la sexualitat producte del misticisme.

Intèrprets presos de la vida.

Durada 95', en color"

Has d'obrir la teva ment, el teu cor, i les teves orelles ;)

De amor se vive

Carta (Pintará los soles de su camino)

2011-10-21T16:46:00.000+02:00

Ja vaig parlar d'aquest llibre en el seu moment: Pintará los soles de su camino, Cristina Romero Miralles.

L'acabo d'acabar, vaig fer un stop llarg i avui, mentre els dos cadellets fan migdiada, m'hi he reenganxat i l'he acabat. El compartiria tot, per això et convido a descarregar-te'l gratuïtament o a comprar-te'l, ara que ja està editat en paper.

Comparteixo, però, copiant i enganxant, l'última part. Representa una carta d'una mare escrita al seu fill. Una mare que, pel què sigui, just ara "despierta en la Luz", com ho anomena l'autora, i s'adona que la criança podria haver estat o pot ser ben diferent (o només una mica diferent).

Emocionada i amb la llàgrima que encara em rodola galta avall, aquí te'l deixo.

"Carta a un hijo (que podría escribir una madre que ahora mismo despertara...)

Hoy me di cuenta de que la Vida es infinitamente más maravillosa de lo que creía y de lo que te hice creer...

Siento la necesidad de escribirte para contártelo y dejar que el poder de esta carta llegue a ti, aunque ahora no sepas leer aún.

Me he dado cuenta de que no eres mío... Ni tu cuerpo, ni tu alma, ni tu destino lo son.

Comprendo al fin que el Amor sin Libertad no existe. Que el Amor sin Confianza no existe... Pero antes no lo sabía.

Ahora comprendo también nuestra historia... y la mía propia.

Naciste y te impuse una vivencia alejada de tu necesidad como cría de mamífero...Ignoré tus necesidades y te alejaste de ellas... Impuse mis criterios a los tuyos. Criterios que en realidad ni siquiera eran los míos, los de mi corazón...

Cuando fuiste creciendo, traté de convencerte de que no eras el protagonista de tu realidad. Te dirigí, te premié y te castigué. Te dije cuándo eras bueno y cuándo malo. Te enseñé cuándo comer, qué y cuánto. Te obligué a estarte quieto o a callar. También te obligué a ir más deprisa o a decir cosas cuando no querías hablar...

Sólo ahora me doy cuenta de que no me elegiste para que te explique cómo son las cosas, ni lo que necesitas.

Me acostumbré a mentirte y a mentirme. A no explicarte lo que nos pasaba, pues yo misma no me daba cuenta de por qué no éramos felices.

Te sobreprotegí y te hice sentir cuánto desconfiaba de ti...

También desconfiaba de mí misma y de mi sabiduría como madre.

Te fui quitando, sin saberlo, al igual que hicieron conmigo, tu capacidad de darte cuenta por ti mismo de lo que deseas, de lo que puedes o no puedes hacer, de elegir cómo son las cosas.

Eres Perfecto y eres Libre.

Ahora quizás no me crees. Te llevé a pensar que la Magia sólo son engaños y trucos.

Naciste con el conocimiento innato de que eres el creador de tu propia realidad. Pero lo has olvidado.

Tu vida es libertad absoluta, aunque hasta ahora te hayas sentido enjaulado...

Yo misma me encargué de transmitirte todos los condicionamientos limitantes de esta sociedad, de tu familia y los míos... Aceptaste las mismas pautas que sostienen otros sobre cómo debe ser tu vida.

Pero esa Verdad es un conocimiento tan claro para tu Ser que cuando alguien trata de impedir que crees tu propia vida, sigues protestando poderosamente.

Nunca te gustó que otros te dijeran lo que debías hacer.

Insistí en obligarte a encajar en la sociedad, pues pensaba que así te evitaría futuros problemas. Te presioné y permití que otros lo hicieran también...

Siempre que renunciaste a tu poderoso derecho de elegir, lo hiciste con ojos tristes, con la resignada actitud de quien camina en contra de su alma.

Miro hoy en tus ojos y aún conservan brillo.

Aunque en otro tiempo no lo entendí y luché por doblegarlo, me maravilla la fuerza de tu espíritu Libre.

Hoy trato de recordarte que tenías razón: que eres libre, que siempre lo has sido y que siempre lo serás.

Mas no me creas, compruébalo.

No permitas que otros traten de crear tu realidad (es imposible que lo consigan).

Pero debes protegerte de la influencia (sobre tus ideas) de los que han olvidado su propia Verdad.

Busca la sinceridad para contigo mismo.

No trates de complacerme o complacer a otros.

Hoy mismo dejaré de persuadirte o convencerte.

Para permitirte recuperar tus propios deseos.

Sé que cada uno de ellos puede realizarse.

Te Amo."

(Cristina Romero Miralles)

Per saber més sobre ella i les seves creacions:

Bugada

2011-10-21T15:30:00.001+02:00

A casa, mentre feinejo, passen coses.

A vegades feinejo amb en Caïm penjat i en Martí m'ajuda, a vegades feinejo mentre en Martí juga i en Caïm m'acompanya, a vegades feinejo mentre tots dos juguen, a vegades feinejo amb en Caïm a coll i en Martí fent-me companyia, a vegades feinejo mentre tots dos dormen... hi ha mil versions.

Últimament, però, el tema de la roba interessa als dos. En Martí m'ajuda, i en Caïm s'entreté moltíssim!

En Martí treu i posa roba a la rentadora i a la secadora, em passa roba perquè la pengi a la "sissí" i posa i treu pinces. També m'ajuda a plegar tovalloles i draps.

Perquè en Caïm s'entretingui només necessitem: una "perlanita" (el potet on es posa el sabó directament dintre de la rentadora) i una caixa plena de pastilles anticalç.

Primer buida tota la caixa de pastilles i localitza la perlanita:

Després juga amb les pastilles, les remena, les escampa, les llença; fins que en tria una:

Aleshores agafa la perlanita i juga a posar-hi a dins la pastilla i a treure-la, moooltes vegades:

Quan se'n cansa llença les patilles, una per una, dintre de la rentadora:

I quan ja són totes a dins, intenta treure-les, però si n'hi ha anat alguna massa endins, s'enfada perquè no hi arriba.

Aleshores trec totes les pastilles de dintre de la rentadora, les deixo a terra i, o queden a terra, o les recull i les posa de nou dintre de la rentadora, o dintre de la seva caixa, o les va posant dintre de la caixa gran on hi tenim els sabons per la rentadora (o dintre les botes d'anar amb moto d'en Jordi).

M'espero a recollir el jaleo quan ell ja no és al garatge i està entretingut amb una altra cosa.

Per sort, mentre passa tot això al garatge, tinc en Martí ajudant-me al pati :)

No!

2011-10-20T18:29:00.001+02:00

Noooooooo Caïïïïïïïïïm!

Caïïïïïïïïïïm noooooooooooooo!

Aquestes són les dues frases que més sentim a casa últimament.

Sembla que tornem al desequilibri.

En Caïm ja s'expressa a la perfecció. Sap què vol i ho demana, i sap què no vol i ho rebutja. S'enfada i ens ho fa saber, si no està d'acord amb alguna cosa, i té passió pel seu germà gran i per tot el que toca ell.

En Martí s'expressa a la perfecció amb paraules, i amb crits, i amb llàgrimes i enrabiades. També sap el que vol i el que no vol, i també ens ho fa saber. Li encanta que el seu germà petit rigui amb el que ell fa, però no vol que se li acosti per tocar-lo, ni per agafar-li res.

I cada dia ens trobem amb la mateixa situació vuitcentesmil vegades:

En Martí juga amb alguna cosa; en Caïm hi va.

- Nooooooooooo Caïïïïïim, això no t'ho deixo!

- Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

I a vegades també

- Buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Una altra situació recorrent:

En Martí juga amb alguna cosa, en Caïm es mou (no necessàriament per anar cap a en Martí).

- Noooooooooooooooooooooo Caïïïïïïïïïïm!

- Martí, no està fent res en Caïm, només es mou.

- Ja, però és que no vull que m'ho agafi!

Hem provat diferents maneres de resoldre diferents situacions.

Si en Caïm vol alguna cosa (com un retolador i un paper), n'hi donem a ell un de diferent que els que té en Martí. A vegades cola però a vegades en Caïm vol el que té en Martí i no cap altre. En aquest cas respectem en Martí i en Caïm s'enfada. Però moltes vegades, si cola, aleshores en Martí s'interessa pel que té en Caïm i li acaba prenent de les mans, com qui no vol la cosa.

Si en Martí juga i vol estar on som nosaltres, el convidem a fer-ho a la taula (en Caïm encara no hi arriba). Però no tot es pot fer a la taula, aleshores el convidem a jugar a una altra part de la casa on no hi siguem nosaltres.

Però com que per en Martí separar-se de nosaltres (dintre de la mateixa casa) és sentir-se sol i abandonat, no vol; amb la qual cosa, el tema es complica.

I si accedeix a canviar "d'habitació", aleshores en Caïm hi va al darrere i plora quan l'altre li tanca la porta als nassos.

Brrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr! Cada dia hi ha discussions, llàgrimes i crits (d'en Martí) pel mateix tema una i una altra vegada, i jo ja n'estic tipa!

Ja sé que no explico res d'extraordinari, però a mi se'm fa pesat! Pesat perquè a vegades li estic privant a en Caïm una llibertat que mereix, i que en Martí va tenir: la de tocar-ho tot.

Perquè no m'agraden els crits i els nos que rep en Caïm constantment. Perquè és una expressió de rebuig cap a ell i perquè d'aquí dos dies en Caïm estarà dient un NO a crits que farà caure de cul (el poder de la paraula que dèiem).

Perquè en Caïm hi pateix i en Martí també.

Perquè no se m'acudeixen més solucions, tot i que en Martí la troba ràpidament: "penja't en Caïm a l'esquena i tu queda't fent-me companyia/i tu juga amb mi/i tu mira què faig".

M'he plantejat el tema joguines de l'un i de l'altre.

Vaig baixar de les golfes un parell de joguines de quan en Martí era més petit i que vaig pensar que podien interessar a en Caïm. A en Caïm li van interessar, però a en Martí també. I quan les té en Martí, no deixa que en Caïm les toqui.

Vaig comprar un joc que em vaig inventar per en Caïm. Això sí que no interessa en absolut a en Martí i no hi ha hagut problema.

En Caïm juga amb tot el què troba, siguin joguines d'en Martí, siguin pots de cuina, roba dels calaixos, o pastilles anticalç de la rentadora. Però també amb joguines d'en Martí.

No puc prohibir a en Caïm que toqui les joguines, perquè tota la casa està plena de joguines i perquè ell no pot entendre aquesta prohibició (que no trobo justa, d'altra banda).

I perquè a casa, tot és de tots, i és una màxima que ha primat des del primer dia. En Martí sempre ho ha tocat tot i, amb cura i seny, ha pogut tocar tot el què hi ha a casa (vull dir a coses més delicades com l'ordinador, la càmera de fotos, la cafetera, la rentadora, el rentaplats, les tisores de podar, les tisores de tallar paper, els telèfons...). Mai li hem dit "això no perquè és meu". Per tant, i seguint la lògica, les joguines crec que han de poder ser de tots. Almenys, fins que en Caïm pugui entendre tan bé com en Martí el sentit de propietat.

Ja intento estones a soles amb en Martí, ja m'emporto a vegades en Caïm d'on és en Martí (però aleshores en Martí es queixa perquè no vol quedar-se sol), i ja adverteixo a en Martí que no pot agafar-li a en Caïm res de les mans fins que ell no ho deixi (si és que abans ho havia agafat en Caïm).

Buf, quin embolic!

Aleshores... A veure, mares que ja heu passat per això, com carai es resolen aquestes repetidíssimes situacions?

Agraeixo tota mena de consells, reflexions i estratègies. Gràcies ;)

La Família

2011-10-20T11:50:00.001+02:00

I vet aquí, la família humana de casa:

I vet aquí la família completa de casa:

Incloure-hi els animals ens fa guanyar a tots, perquè ens apareixen orelles i braços. Els dos petitons, sense nom (perquè no li cabien) són l'Apu i l'Antoniu.
I tots estem contents :)

Qualsevol psicòleg analitzaria per què en Caïm és el més alt de tots. Jo avanço que, en Martí, sempre, quan dibuixa i quan escriu, i se li acaba l'espai del paper o de la pissarra, allargassa les figures cada vegada més.
Lo important és que sempre, sempre, comença per dibuixar-se a ell i per escriure el seu nom :)

Tardor

2011-10-20T11:41:00.001+02:00

Al nostre pati ja és la tardor. Tornen a venir ocellets buscant grana, i comencem a tenir fulles de til·ler i pruner per tot arreu. Ahir el vent ens va arrencar dues margarites, i ja hem guardat els dos cossis que teníem per passar la calor del migdia en remull.

Em ve de gust anar a comprar plantes de tardor... sobretot, tinc al cap el bruc, que em porta records de temps enrere i m'encanta la planta en sí. I esperarem que els bulbs dels ciclàmens que vam guardar de l'any passat i que vam plantar fa quinze dies es decideixin a sortir.

També vam plantar un pinyó, el vam agafar de la Plaça Núria, havia caigut d'alguna pinya d'algun dels pins que hi ha allà. No sé si arribarà a sortir-nos cap pinet.

Quan jo era petita, a l'escola, ens van deixar triar entre un pinyó o un no sé què per plantar-ho a casa. Jo vaig plantar el pinyó, que va brotar, i vam plantar, quan ja era una miqueta fort, "al jardinet" de sota casa. Va créixer, fins que una colla de gamberros el va destrossar. Em va fer peneta.

Doncs deia que a casa ha arribat la tardor, i no només al pati, sinó també al menjador.

Amb en Martí vam fer un arbre de tardor. Ja portàvem uns dies collint fulles seques que trobàvem pel carrer. I a casa també portàvem dies dibuixant, pintant i retallant fulles de diferents tipus, mides i colors. Només calia trobar una estona perquè en Martí i jo, a soles, poguéssim posar-nos a crear.

Vaig inspirar-me i vaig dibuixar un arbre de 1,20m, i vaig destapar tots els pots de pintures, vaig agafar els pinzells gruixuts i vam estar una estona pintant (jo molt més que en Martí, tot s'ha de dir; crec que m'agrada més a ell que a mi).

I... voilà!

Després, entre els dos, vam acabar de retallar les fulles que teníem pendents. La meva idea era punxar-ne algunes amb punxons, però com que les havíem dibuixades a paper d'embalar, va resultar dificilíssim punxar-lo, així que vam tirar pel dret amb les tisores.

I un cop les vam haver retallades totes, aprofitant una súpermigdiada d'en Caïm, en Martí va anar tallant trocets de celo i jo, enfilada a la taula, amb en Caïm a l'esquena, vaig anar enganxant les fulles.

Les que havíem recollit del carrer, les de veritat, no s'aguanten massa, i ja n'han caigut la meitat, llàstima. Tot i així, ens encanta com ha quedat!

En Martí va voler que dibuixés un cargol. Ell el va resseguir, en va dibuixar un altre, i va dibuixar l'herba de poniol, en homenatge al conte El cargol i l'herbeta de poniol.

Tenim l'arbre presidint la taula, i cada àpat serveix per mirar quants tons de verd hi ha, quantes fulles, amb quines formes... en fi... qualsevol distracció és bona per en Martí per fer el que sigui menys menjar, a l'hora de menjar :)

(Per cert, que l'altre dia vaig adonar-me que ens havíem oblidat de fer algun bolet! Queda pendent, per alguna altra estona que tinguem. Que la tardor, sense bolets, no és prou tardor).

El poder de les paraules

2011-10-18T23:13:00.003+02:00

Vaig tenir la gran sort de perdre'm un pèssim espectacle familiar que resumiré en poques paraules ja que, tot i no veure'l, me'l van explicar fil per randa i em va deixar amb la boca oberta i el cor encongit.

El resum seria alguna cosa així com:

Una filla de 3 anys "desobeeix" les advertències de la seva mare i s'allunya. En aquest punt, la mare està despotricant de la filla davant d'altres pares amb insults i amenaces de deixar ofegar la filla (que estava sucant els peus al mar). Finalment, la mare, no compleix les amenaces (per sort!), se'n va a buscar la filla i la torna cap al lloc d'origen/campament base/on eren abans. En el camí d'aquest retorn l'insulta, l'amenaça i la ridiculitza, fins arribar al punt de dir-li puta. A la seva pròpia filla, de 3 anys.

Colpidor, no?

Si això es dóna en públic, no vull saber què passa dins de casa. I no vull saber les empremptes que deixaran aquests insults en el món intern de la pobra filla.

I justament avui rebo aquesta imatge, generada per Nuevo Futuro.

LES TEVES PARAULES TENEN PODER. UTILITZA-LES AMB PRUDÈNCIA.

Però no ens desanimem, que les positives tenen el mateix poder que les negatives, així que podem triar bé amb què volem nutrir els nostres fills.

Uh! Oh! No tinc por!

2011-10-16T19:48:00.001+02:00

Avui hem fet de papis i hem comprat, juntament amb La Vanguardia, el CD del Club Súper3. Però he d'admetre que l'hem comprat per tots, perquè les cançons són de Marc Parrot (lletra i música), tot i que està cantat pels personatges del programa.

En Martí no coneix el programa (ni nosaltres tampoc) perquè no tenim tele. Però vaig llegir que eren cançons amb "valors desitjables" i això, i que estigués signat pel do de de Marc Parrot, per mi, va ser suficient per confiar en el producte.

Hem comprat el diari i hem anat en cotxe a passar el dia a casa uns amics. I aquest CD ha estat la B.S.O. del viatge.

Admeto que prefereixo mil vegades més un CD d'en Parrot que aquest, però hi ha lletres que estan bé.

Comparteixo la lletra de la cançó que dóna nom al disc, perquè la trobo "guai" (fresca, ocurrent, i poderosa pels nens). I ressaltaré la frase que més m'agrada :)

I de passada, la comparteixo des del Youtube.

Uh! Oh! No tinc por!

A les dotze de la nit,

quan hi ha lluna plena

penso que és un bon moment

per fer una gran festa.

Les pel•lícules de por,

a mi em diverteixen,

el misteri no existeix

quan el descobreixes.

Sempre tinc curiositat

per la obscuritat.

Estic sola a la foscor

i res no m'espanta.

Aprofito per pensar,

per imaginar-me
laberints on aniré

a buscar els meus somnis:

tard o d'hora els torbaré

perquè no hi ha res...

que a mi em sembli aterridor

Uh! Oh! no tinc por!

Les llegendes i els enganys

son les estratègies

perquè et sembli fosc i estrany

el que no coneixes.

Jo investigo el que no sé,

faig marxar el fum negre.

Si feu llum allà on es fosc,

veureu els colors.

Heu de dir-vos com faig jo:

Uh! Oh! no tinc por!

No tinc por de res,

ser valenta és molt millor

que tenir força.

Sé que he de lluitar,

per no deixar escapar

tot el que la vida em porta.

Ni del fred ni la calor.

Uh! Oh! no tinc por!

Ni del foc ni la foscor.

Uh! Oh! no tinc por!

Ni de monstres ni de llops.

Uh! Oh! no tinc por!

La cançó

I la meva reflexió, va...

Doncs res, que per mi, les pors són fundades (el contrari d'infundades) i que els nostres fills tenen les pors que nosaltres els fem tenir i les que nosaltres tenim.

Quants pares coneixem amb por de... els gossos, per exemple, que tenen fills amb por dels gossos? Doncs això.

Com diu la cançó "Les llegendes i els enganys són les estratègies perquè et sembli fosc i estrany el que no coneixes".

En Martí no té por de res, perquè mai no li hem dit que res faci por.

És veritat que hem triat molt bé els contes, i els seus contes són històries on no hi ha bons ni dolents, són històries d'aquelles en les què passen coses i prou.

Degut a alguns regals ha caigut la Caputxeta Vermella, Les 7 Cabretes, i algun més d'aquests que sembla que, pel sol fet de ser de la "cultura popular" i per haver-se explicat sempre, estan bé.

Però després resulta que els nens tenen por de quedar-se sols i es pensen que els llops són dolents (i que, a més, surten a la nit i n'hi ha un darrere de cada cantonada).

Jo dic que aquests contes s'han escrit per dominar la fera, és a dir, per dominar els petits.

La por és una eina potent, una mesura de control, això ho saben fins i tot els Estats, els Governs.

I sovint els pares utilitzen aquesta eina sense adonar-se que, tard o d'hora, voldran que el seu fill sigui valent i no tingui por de res.

Així que només cal treballar les pròpies pors per no encomanar-les, i convidar als petits a confiar en el món i en la vida, i no al contrari.

Uh, Oh, No tinc por!

Preeemiiiiiiiii!

2011-10-15T11:13:00.001+02:00

Doncs ahir em vaig trobar un nou premi al meu blog :D

Me l'ha concedit Elena, de Educando a Cuatro Manos, un blog que, per variar, no coneixia, però que ja he guardat a la meva llista de blogs.

Gràcies Elena!

Li deia a Elena que m'agrada rebre premis, no només pel fet de rebre un premi, que senta molt bé, la veritat, sinó sobretot perquè el fet de saber que hi ha persones que vibren amb la mateixa música amb la que vibro jo, senta encara millor!

Com la majoria de premis, he de respondre a alguna pregunta... som-hi!

1. Compartir 3 cançons (preferides).

Doncs mira, sense pensar-hi, directament, m'ha vingut Marc Parrot al cap, he entrat a la seva web, on es pot escoltar tota la seva discografia, i he començat a escoltar les que més m'agraden d'ell. Així que no en comparteixo 3, sinó 5.

- De Rompecabezas:

Cuando pase el tiempo. M'agrada perquè parla de la història d'amor que tenim en Jordi i jo :)

- De Mentider:

Superheroi, que, per mi, parla de mi respecte els meus fills.

Sense fer Soroll, m'encanta, sobretot, la tornada.

- De Què m'està passant:

Trobo a Faltar, la sento propera perquè me la sento meva, amb aquesta ambivalència entre el record/enyor/nostàlgia de temps passats i l'amor per temps presents.

M'he enamorat parla de l'enamorament d'en Jordi i meu i, espero, de qualsevol altre enamorament.

La veritat és que d'ell me n'agraden moltíssimes, moltíssimes i m'agraden moltíssim, moltíssim!

No són les meves cançons preferides, ja he dit més d'una vegada que no en tinc, de preferides. Segons l'època, el dia... avui han tocat aquestes.

Et recomano que entris a la web i les escoltis ;)

2. Compartir un somni.

Mira que gairebé cada nit recordo el què somio amb molta facilitat i clarividència, però avui no recordo res de res. Per tant, compartiré un dels somnis que tinc desperta:

Tenir calers de sobres perquè en Jordi no hagués de treballar i, així, poder comprar una autocaravana i anar a viatjar per tot el món fins que tinguéssim ganes de tornar.

3. Otorgar el premi a altres blogs.

- Minitransaat 6,5 Antaas, el blog del meu cunyat Aleix, un dels germans grans d'en Jordi. L'Aleix és un esperit aventurer amant del mar i amo d'un veleret de regates (perdoneu la meva profania en el tema) que s'ha tirat a la més gran de les aventures: fer en solitari la travessia de l'Oceà Atlàntic, des de La Rochelle fins a Brasil! Penso molt en ell...

- 3 macarrons, un blog d'ecoidees que vaig conèixer a través del blog de la Sandra.

- Zapatitos con amor, sabatetes artesanals d'estar per casa per bebés, precioses, úniques, i fetes amb amor.

- Pell a pell, un blog que tafanejo de tan en tan, amb cosetes interessants.

I apa, aquesta vegada no està mal, no?

Temps verbals, Temps vivencials

2011-10-11T15:49:00.001+02:00

Passat perifràstic: Va Ser (40 setmanes d'embaràs. Faltaven 6 dies per néixer)

Imperfet: Era (3 dies de vida extrauterina)

Present: És (11 mesos)

1

2011-10-11T14:50:00.000+02:00

Ara que ja fa un any del naixement, puc dir que tenir dos fills és meravellós. Puc dir que avui no només celebrem el naixement d'en Caïm, sinó que també celebrem el naixement del germà gran, en Martí, i el naixement d'uns pares de dos fills.

Puc dir que quan tens un segon fill t'adones de com de fàcil és criar un bebé, i que el que segueix "donant feina" és el gran, el que s'estrena amb tot, i amb ell, nosaltres. El gran és el que obre camí, la seva tasca no és fàcil. I nosaltres, intentem acompanyar-lo de la millor manera possible, amb més encert o menys, però des del cor i amb amor.

Sóc plenament conscient que ser germà gran no és fàcil, ni meravellós. Sóc plenament conscient que en Martí estima en Caïm, però també sé que, a estones, preferiria que no hi fos. Sé que la presència d'en Caïm li roba Temps nostre a en Martí. I aquesta idea és la que em tira enrere quan em plantejo un tercer fill; només aquesta. Tornar a robar-li temps amb un tercer germà, i robar-li, per primera vegada, a en Caïm.

Sé, però, que d'aquí un temps, tenir germans, per ell, serà beneficiós. Fins i tot ara, tot i que ell no ho sàpiga, ja en deu ser. Jo, que sóc filla única, puc dir-ho. Però mentre no arribi el moment que ell ho senti així, no em podré acabar de treure una espineta de culpabilitat... Aaaaaai... ja ho sé, ja ho sé... és horrible! No tinc culpa de res... però a vegades em sap tan greu per en Martí no poder-li donar més!

En fi. Dia de celebracions i regalets, trucades i bons desitjos. Dia de sentir-nos estimats, afortunats, feliços, acompanyats. Hem tingut un bonic matí, un bonic migdia, tindrem una bonica tarda i un vespre també bonic. La vida és meravellosa i demà un dia de festa de regal, per seguir amb celebracions.

Un altre lloc, un altre món

2011-10-10T23:18:00.000+02:00

Avui hem anat a un dels tantíssims parcs que tenim al barri.

La veritat és que no hi fem massa vida, al barri; estem acostumats a la vida del centre, i ens hi desplacem cada dia. Allà ens trobem amb els amics i amb les botigues de sempre.

Dels parcs del barri, el que més m'agrada és el de la Plaça Núria. És un parc molt tranquil, amb sol i ombra de pins, petit, i dividit en dos nivells (per edats). Amb gronxadors "interessants" per en Martí i amb gronxadors per més petits. A en Caïm de moment només li interessa el tobogan, però aquest parc per ell és molt divertit perquè a banda dels gronxadors hi ha reptes físics que l'apassionen, com una rampa, escalons i pedres per escalar. I sorra.

Però avui hem anat a un parc que hi ha al capdavall del carrer que, a mi, personalment, ni m'agrada ni em porta bons records. És molt petit, amb tots els gronxadors alts, envoltat per una tanca. Els bancs són a l'altra banda de la tanca.

Aviat farà un any, quan vam canviar de casa, hi anàvem a les tardes. Agafàvem l'Apu, i marxàvem tots cap allà. Darrere el parc hi ha un bosc, i l'Apu se n'hi anava tot sol i s'hi passejava. I nosaltres fèiem companyia a un Martí contrariat, enfadat, trist, mort de son, que intentava adaptar-se a la nova vida amb un germà bebé, a una casa nova, i a un barri nou.

Recordo tardes fosques, fredes i humides en aquell parc, i plors per marxar cap a casa. Tots plegats estàvem ben desubicats, tot i no saber-ho, aleshores.

Avui hi hem tornat, a passar la tarda, amb la Roser, en Jordi, la Mar i l'Adrià. Una de les famílies amigues. La Mar i en Martí s'ho han passat súper bé. Per en Caïm no és un bon parc, els gronxadors són massa alts i no hi ha gairebé cap repte per superar, només uns escalons.

Només arribar hem coincidit amb tres famílies més. D'una edat com la nostra, amb fills d'uns dos anys. Portàvem allà dos minuts de rellotge i ja havien caigut dues bronques seguides. La primera no sé per què ha estat, però el pare cridava a la filla, que plorava, a un pam de la cara, que el primer que havia de fer era no plorar, i si no parava, marxarien a casa.

Després, a la mateixa nena, silenciosa i seriosa, la mare l'ha renyada repetidament per intentar pujar al tobogan per la baixada enlloc de fer-ho per les escales. Li cridava, "Martina, per l'escA-LA!", una vegada i una altra, fora de sí. "O puges per l'escala o et poses les sabates i marxem a casa. Uuuiiii Martina...". I la Martina se la mirava amb cara neutra, una cara que no he sabut interpretar. Aquesta amenaça l'he sentida 5 vegades en 10 minuts o un quart. I, evidentment, no han pas marxat.

Després la Martina en qüestió s'ha fet mal i ha cridat, ploriquejant, "mama vine", i la mare, molesta, s'hi ha acostat escarnint-la dient-li "què passa, ara, Martina?" amb el mateix to de ploriqueig que ha utilitzat la filla, però també cridant.

Hi havia tanta ràbia, tanta agressivitat, tanta mala hòstia a les paraules, gests, mirades d'aquella mare! No hi havia amor, ni comprensió, ni respecte, ni acompanyament, ni ganes, ni il·lusió, ni alegria. Si jo això ho he rebut així... no vull ni imaginar-me com estarà rebent la Vida aquesta pobra Martina.

A mi m'han vingut ganes de marxar corrent. Aquestes situacions em superen, em fereixen. No les puc suportar.

Els pares d'aquella nena només s'hi han dirigit a crits, a mofes, a bronques. Han estat tota l'estona cridant-li l'atenció, amenaçant-la, advertint-la...

Quan veig aquestes escenes, quan veig aquestes mares tan desvinculades, tan forçades a "compartir" estones amb els seus fills, em pregunto per què els han tingut. Perquè de debò que no m'ho explico.

Aniversari

2011-10-10T17:09:00.000+02:00

Avui, 10 del 10, fa un any, al vespre, començava el part del nostre segon fill. Amb una contracció, clara, precisa

Recordo el moment com si fos ara, recordo la tarda d'aquell diumenge com si fos ara, recordo aquell vespre com si fos ara, recordo el part com si fos ara. Ho recordo tot a la perfecció. I sembla mentida que faci un any.

Demà en Caïm farà un any, i amb ell, nosaltres, com a família, també farem un any. En Martí, com a germà. Nosaltres, com a pares de dos.

No tenim temps per massa res que no sigui tenir cura de la casa i dels nostres fills, però som feliços de tenir dos fills i estem contentíssims que siguin com són.

Per celebrar el seu naixement, el comparteixo. Deixo aquí el meu relat del part. És una miqueta llarg, però també bonic :)

NAIXEMENT D'EN CAÏM

10 del 10 de 2010, diumenge. Dinem a casa dels sogres, ha plogut tot el matí, i a la tarda la pluja ens dóna una treva. Normalment anem cap a casa, perquè en Martí pugui fer migdiada. Però a mi em ve de gust que ens toqui l'aire i passejar. Anem xino xano Passeig de Mar enllà. Enlloc d'anar en direcció al port, com fem sempre, anem cap als Pins, on no anàvem des de l'hivern passat.

Caminem a pas de Martí, i a pas de mare embarassada, poc a poc, i parant quan cal.

Estic de 40 setmanes i 5 dies. Fa dies que esperem el naixement d'en Caïm, el nostre segon fill. De fet, teníem tan clar que des de la setmana 37 podia néixer i hauria estat un naixement a terme que, inconscientment, l'esperàvem des d'aleshores. O com a molt tard, dintre de la setmana 40, tan puntual com en Martí.

Però no, els fills sempre vénen a ensenyar-nos coses, i en Caïm, ja des de la panxa, ens estava ensenyant a ser pacients i a confiar. Ell no és en Martí, i trigarà més a néixer.

Jo ja fa dies que noto com en Caïm es va obrint camí dins meu. No tinc contraccions, no trenco aigües, ni perdo el tap mucós, però sento que en Caïm es mou, es coloca, i recoloca, i empeny. Sento pressió a la vagina, poc a poc va baixant, es va encaixant. I quan ho fa, li permeto, m'obro jo també, li relaxo el camí.

Quan ja tornem de la caminada, a la Plaça Tova, ens trobem amb la Sandra i en Roc. Ella m'ofereix un vestit sexy, de nit, per anar a sopar amb en Jordi alguna nit d'aquestes, en plan "parella", abans del naixement. Jo declino l'oferiment, veig just trobar un vespre com el què ella descriu. De fet, qualsevol vespre pot ser "el vespre".

De camí a casa, parem al Carrer Petit, on hi ha els cosins jugant al carrer, i on en Martí s'esbargeix una estona més abans de recollir-nos. Jo m'assec al pedrís i estic. "Què, tot igual?" em pregunta en Joan. "Sí, sí, tot tranquil" li responc jo.

Anem cap a casa, en Martí i jo sopem d'horeta, en Jordi encara no té gana i en Martí està mort de son sense la seva migdiada que l'ajuda a aguantar despert fins a mitja nit. Em truca el pare: "Què, tot bé?", "sí, sí, tot igual" responc jo. "I fins quan és normal?" pregunta la Cristina de fons; "fins la setmana 42" li diu el meu pare (que s'ha après la teoria).

A les nou porto en Martí a dormir. Sento, mentre ell s'adorm, que en Caïm torna a fer una apretadeta cap avall, com les dels darrers dies. Aprofito la foscor de l'habitació i el seu silenci per parlar amb en Caïm. Li dic que pot néixer quan vulgui, que estem tots preparats, que fa dies que l'esperem, li explico com hem imaginat el seu naixement, però li dono permís perquè sigui com ell el vulgui i el necessiti. En Martí s'adorm mentre jo m'acarono la panxa. Li faig un petó, el deixo a llit i surto al menjador.

Estic disposada a veure la tv fins a caure rendida, fan dos capítols de dues sèries que mirava fa dos anys, i em fa il•lusió retrobar-me amb un vespre de sofà i Jordi, sense en Martí. En Jordi comença a sopar i xerrem. I tot d'una, deixo de parlar i respiro. Seguim xerrant, i torno a callar i a respirar. "Mmm... em sembla que tinc contraccions". "T'ho sembla o les tens?". "No ho sé, jajaja!". "Jolines, una mare amb experiència com tu i no ho saps? Doncs vaia tela, jajaja!". I respiro. "Sí, sí, crec que són contraccions". En Jordi somriu. Acaba de sopar i recull la cuina. Jo segueixo respirant. No són doloroses, però evidents com per haver de parar i respirar.

Envio un missatge a la Mayte, la llevadora, perquè sàpiga que alguna cosa comença, però que no sé si acabarà avui o un altre dia. Només perquè, si és lluny, s'apropi. Li envio un altre missatge a la Iris, a ella li vam dir que potser la necessitaríem, i l'aviso perquè se'n vagi a dormir tranquil•la però amb el mòbil al costat.

Quan en Jordi ha desparat la taula, jo porto la caixa on tenia tot el què havíem preparat pel part i començo a ordenar-ho sobre la taula del menjador, i mentrestant, li explico a en Jordi on deixo cada cosa i per què és.

Ell pregunta: "llavors estàs de part?", "no ho sé, potser es para, però no crec. Jo ho preparo tot, i en tot cas, si no és avui, ja ho tornaré a recollir".

Me'n vaig a la cuina i començo a bullir aigua per preparar-me dues infusions; una de llimona i canyella, per beure, i una de cua de cavall i... romaní o farigola, ja no ho sé, pel periné, pel postpart.

Vaig parant sovint per encaixar les contraccions, estan presents, i jo, de moment, també.

Quan tinc les infusions a punt, en Jordi em diu que prepararà un pa de pessic per quan en Caïm hagi nascut, i es tanca a la cuina.

Surto al replà de l'escala i penjo a la nostra porta un cartell que he fet una estona abans que diu: "està naixent el nostre fill, estem bé", per si els veïns senten crits.

Torno al menjador i em torno a estirar al sofà, a mirar la tv. A cada contracció, sense adonar-me'n, em poso de quatre potes i em moc en cercles, respirant. Quan passa la contracció, em torno a seure i torno a mirar la pantalla, però de cop m'adono que no estic mirant la tv, que és inèrcia, però que ja no m'estic enterant de res. Apago la tv i apago llums, la claror ja em molesta.

I en Martí fa un crit. S'ha despertat. Enmig d'una contracció vaig a la cuina i li dic a en Jordi que vagi amb en Martí. Jo em quedo al menjador, encenent espelmetes entre contracció i contracció.

Em trec la roba.

Doblegada vaig al lavabo a buscar la pilota de parts, i me la porto al menjador. Ja no m'aixeco. De quatre potes, recolzada sobre la pilota, fent moviments circulars, respiro; inspiro profundament i espiro llargament amb un so gutural que anirà augmentant, en un remolí de contraccions que sembla que no deixin treva. Mmmmmmm..... i respiro. Mmmmmm... i respiro.

En Jordi segueix amb en Martí i a mi el baix ventre em fa un dolor que sembla insuportable. Finalment surt de l'habitació i fa intenció de tornar a la cuina. Li dic: "oblida't del pa de pessic i posa'm escalfor a la panxa".

Ell escalfa una bosseta d'herbetes amb aquesta finalitat i intenta posar-me-la on jo li dic que tinc més dolor. Després d'algunes contraccions més, em diu que contarà cada quan les tinc i quant duren. Li dic que sí amb el cap. Són cada 2-3 minuts. I duren un minut aproximadament.

"Vols que truqui a la Mayte?", "no sé, crec que encara és d'hora, la contracció em fa molt de mal, però quan para estic bé. Envia-li un missatge i explica-li la freqüència, perquè sàpiga". I la Mayte respon "quan em necessiteu, aviseu-me".

Però el remolí de contraccions segueix, i sembla que ara no deixen treva, una darrera l'altra, i sembla que tinc ganes d'empènyer.

Tot d'una em ve al cap el part d'en Martí, va durar 8 hores. I penso que la intensitat que estic vivint, 8 hores no l'aguantaré. I després em dic a mi mateixa "sí que puc".

"Vols que t'ompli la banyera?", "Sí".

En Jordi va cap al lavabo, el lavabo que mai fem servir, on menja i pixa i caga l'Antoniu, el nostre gat. A l'últim lloc on pensava fer-hi res ni passar-m'hi cap minut (però és el lavabo més allunyat de la nostra habitació, on dorm en Martí). Engega l'aigua. La pressió de l'aigua és fluixeta i la banyera triga i triga, però m'aixeco i caminant com puc (ja no sé si en Jordi m'ajuda o no), vaig al lavabo, entro a la banyera, em poso de genolls, i m'encaro el sortidor de la dutxa al baix ventre, on tinc més dolor, mentre segueixo sentint ganes d'empènyer. Ho veig tot negre. Tenim només una espelmeta encesa però tinc els ulls tancats.

"Avisa la Mayte". I li envia un missatge.

No sé com passo a asseure'm a la banyera i a cridar amb cada "pujo". Crido molt, amb la "O", i a la vegada que obro la boca veig tot el meu cos per dintre obrint-se, donant pas.

Recordo de nou el part d'en Martí. Em deien les llevadores "no perdis energia cridant, concentra-la per obrir". Respiro l'espai entre contracció i contracció però crido amb tots els pulmons "O" cada vegada, i m'obro, i em veig per dins, com un canal, ample, llis...

Arriba la Mayte, sento la seva olor al lavabo, em fa un petó al cap. "Mayte", dic.

La Mayte ausculta el bebé però no troba pols a la panxa.

Em fa molt de mal, està arribant a la vagina.

"Violeta, ja està aquí", em diu la Mayte. "Ja ho sééééééé!", crido jo.

"Toca'l, ja està coronant". "No vuuuuuuuuuuuuuull" torno a cridar.

Un aro de foc i fluuuum, es trenca la bossa i surt en Caïm. Són la 1,30.

Ja no recordo si l'agafa en Jordi o la Mayte, i me'l posen a sobre, i plora. I la Mayte surt. I al cap de molt poquet, entra amb en Martí, com un angelet adormit. S'ha despertat quan en Caïm, el seu germà, ha nascut. Flipa una mica, ens mira, li diu hola al seu germà, i la Mayte se l'endú al menjador.

"Sóc màgic", diu en Martí. "En Caïm ha nascut quan jo m'he despertat!". La Mayte li ha explicat així, que maca.

No recordo tampoc com, surto de la banyera, em mig eixuguen, i amb cames tremoloses i amb en Caïm envolicadet amb tovalloles i amb els meus braços, ens acomodem al sofà.

En Caïm triga a mamar, de seguida s'adorm (o això em sembla a mi), la placenta triga més o menys una hora a sortir, mentre m'acabo la infusió. I en Jordi torna a la cuina a acabar el pa de pessic.

No hi ha punts, ens acompanyen les espelmes i la làmpara de sal. La Mayte fa una foto que immortalitza el moment i prepara un batut boníssim amb placenta, fruita i verdura.

Mengem pa de pessic, i ens fem un petó de bonanit i la Mayte marxa. "Demà vindré".

Jo me'n vaig a dormir a l'habitació, amb en Caïm. En Jordi instal•la un campament al sofà, on dormiran durant un mes ell i en Martí.

El cansament, l'emoció, l'impacte, la satisfacció, l'orgull, la tranquil•litat, la confiança, l'amor... s'apoderen de nosaltres. He parit a casa, com volia, com una lleona, ràpidament i perfectament. En Jordi m'ha acompanyat a la perfecció, en silenci i discretament. La Mayte ha arribat mitja hora abans del naixement, sense fer soroll, sense molestar.

I en Martí, com un àngel de la guarda, ha acompanyat l'arribada del seu germà petit.

Lipdub Kangura

2011-10-04T14:04:00.001+02:00

Doncs heus aquí que ja el tenim aquí, el Lipdub de Kangura, en el què vam participar tota la família (de 4).
Que el disfrutis ;)

LipDub Kangura

Una imatge val més que mil paraules, i dues, encara més

2011-10-03T15:31:00.001+02:00

Com sempre, no tinc massa temps lliure, i el poc que tinc, aquests dies, el dedico a preparar-me els tallers per acompanyar la maternitat i paternitat.

De moment ja tinc agenda fixada i més que la hi tindré. Però se'm van acudint idees, vaig apuntant en paperets que després no trobo, i quan puc esgarrapar minuts, dono contingut a les idees davant de la pantalla (la de l'ordinador, clar!).

Estic molt molt molt il·lusionada amb aquest meu nou projecte, i espero de tot cor que funcioni i surti com espero.

I justament, amb tota aquesta tormenta d'idees i projectes, m'apareix aquesta foto, que em fa veure que vaig per bon camí, que això és el que he de fer :-)

I també, pensant en el contingut dels tallers, coincideixo amb aquest curs intensiu de Laura Gutman (aquest cap de setmana l'hem passat a Barcelona perquè jo pogués assistir al curs). Ha estat per mi un curs absolutament revelador, molt molt potent i profund. Que m'ha fet tornar a veure que l'Amor és l'únic camí per la felicitat. Donar amor, sentir amor.

I m'he adonat que la base dels meus tallers és, bàsicament, el respecte i l'amor pels fills. I a partir d'aquí, créixer i ser feliç.

I se'm creua una altra imatge per il·lustrar i resumir tot això...

I si trobem persones que uneixen les dues imatges i viuen estimant el que fan i practicant la revolució de l'Amor, sigui de la manera que sigui, ja és la hòstia! I si a sobre, aquesta persona sóc jo, ja ni t'explico! I si tothom d'aquest món pogués viure sentint que aquestes dues imatges pertanyen a la seva pròpia vida... el món seria absolutament diferent!

Males notícies

2011-10-03T15:15:00.001+02:00

El Senyor Dorctor Estivill ha publicat un nou llibre.

Linko una entrevista, on podríem aplaudir tant l'aclamat Dr. com el periodista que l'entrevista.

Sento pena immensa quan llegeixo l'entrevista, perquè sé que molts pares compraran el llibre, el llegiran, i aplicaran les directrius que aquest senyor proposa. Patiran els pares i patiran els fills, els bebés, els futurs adults.

L'entrevista

Per cert, que aquest tio, a banda d'imbècil, és mentider!

Descobrint Versos

2011-09-21T15:25:00.000+02:00

A casa meva (entesa com la família materna, a ca l'àvia), sempre s'han celebrat les Festes de Nadal seguint la tradició.

El 24 a la nit se celebrava la Nit de Nadal anant a la Missa del Gall. El 25 i el 26 celebràvem Nadal i Sant Esteve al voltant d'una taula i d'uns bons àpats. I els petits, havent dinat, deien el vers de Nadal des de dalt de la cadira. En acabat, passaven el platet (o la mà) i els grans els donaven monedes.

I després, anàvem a casa dels cosins (cosins dels grans, no dels petits), que viuen a la casa del costat de ca l'àvia, paret per paret, i es continuava amb la sobretaula i amb els versos nadalencs, amb lectures de poemes, de Nadal i de Pagès, perquè l'onclo de la meva mare, l'onclo Pere, Pere Puig i Llensa, germà de l'avi, era terrassà, però també poeta.

Per tant, a casa, l'ambient de poesia els dies de Nadal l'hem mamat tots des de petits, i jo sento que és un costum ben nostre. I quan dic nostre vull dir català, però també meu.

Quan jo era petita, a casa, jo era l'única petita que pujava a la cadira perquè no hi havia ningú més petit. Quan vaig ser massa gran per dir poemes, vaig tocar el clarinet, i quan vaig penjar l'instrument, vaig cantar àries d'òpera. Fins que vaig decidir que deixava la cadira pels petits de veritat.

I el relleu va arribar-me fa cinc anys, des de Nepal, amb el meu primer cosí, i el va seguir el seu germà, que va arribar de Marroc fa dos anys, el meu segon cosí.

I l'any passat va haver-hi un nou petit que es va estrenar en l'art de la poesia des de dalt de la cadira, en Martí.

Sense haver-nos plantejat massa res, quan s'apropaven les dates, a mi em va venir al cap aquell poema de:

"L'escola és tancada,

hi ha llum al carrer (...)"

Però no recordava com seguia. Així que vaig buscar-lo i li vaig recitar a en Martí. Li va agradar molt, i em demanava que li repetís, una vegada i una altra. Fins que tot d'una, el va començar a recitar ell. Jo vaig passar-me dos dies recitant-li infinitat de vegades, i se'l va aprendre, tal qual.

Com que la família és més gran i hi ha més cases on celebrar les Festes de Nadal, en Martí tenia unes quantes cadires preparades per sostenir-lo, i unes quantes orelles preparades per escoltar-lo. Però quan va ser el moment, la vergonya el va vèncer i només es va atrevir a recitar-lo amb els de casa (o sigui, amb els de ca l'àvia).

Ara encara se'n recorda del poema. Però aquest any innovarem.

Vaig anar a comprar un llibre que fa alguns anys que veig a les llibreries quan s'acosten les dates:

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, amb pròleg de Salvador Cardús i a cura de Jaume Subirana, editorial Ara Llibres.

Sempre que el veia als aparadors pensava "quan tingui fills, el tindrem a casa". De fet, vaig encarregar-lo per Reis pel meu primer cosí, pel seu segon Nadal amb nosaltres.

Total, que vaig anar a la llibreria i em van tractar més o menys de tocada del bolet per anar-lo a comprar el mes d'agost.

Jo ho trobava normal: s'han de llegir tots, s'han d'explicar i s'han d'entendre, se n'ha de triar un, s'ha de memoritzar, assajar... Tot això no es pot fer amb una setmana!

Total, que el vaig encarregar i ja el tenim a casa.

És un recull de poemes escrits per autors catalans, i també recull de cançons populars catalanes, tot de Nadal.

A estones n'anem llegint. N'hi ha de "complicats" per en Martí, de tres anys i mig, i n'hi ha de més fàcils. De llargs i de curts. De més religiosos i de menys, de més infantils i de menys.

He decidit que aquest any, potser jo també torni a enfilar-me dalt d'una cadira, i torni a recitar. Em ve de gust.

Em sorprenc a mi mateixa emocionant-me llegint-ne algun, em transporten a la meva infantesa, al fred de Nadal, a l'olor dels carrers, a altres poemes i a contes de Nadal... és curiós el què em passa amb aquestes lectures...

Encara no hem llegit ni mig llibre, però ja me n'agrada un per en Martí. De totes maneres, el triarà ell.

I jo avui n'he llegit un que m'ha agradat. No ben bé el què hi diu literalment, ni per com està escrit, sinó el significat. I tot i que entenc que sigui de Nadal, per mi pot ser per cada dia del món, perquè travessa tots els temps; passats, presents, i futurs.

Com que no serà el que recitaré, el comparteixo:

Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era quí.

Carles Torner

Portabebés

2011-09-18T16:45:00.003+02:00

Avui ens hem llevat a les 7,00 els grans, a les 8,30 els petits, i hem anat a St.Andreu de Llavaneres, a una finca (preciosa!) on hem participat a un Lipdub organitzat per Kangura, i apadrinat per Boba. L'objectiu d'aquest Lipdub és fomentar l'ús de portabebés ergonòmics.

Hi havia tot tipus de portabebés (fulars, bandoleres, tongues, mei tais, motxilles) i nens de totes les edats.

Hem estat assajant vora les dues hores, i després hem rodat.

La cançó triada ha estat El Camí, de Joan Colomo. Personalment, el primer cop que la vaig sentir vaig pensar "mare meva quin horror!", però he d'admetre que a mida de posar-la cada dia unes quantes vegades per aprendre'ns-la, m'ha acabat agradant.

El meu petit Gran Mestre, en Martí, m'ajudava a memoritzar-la ja que ell se la va aprendre abans que jo i, quan m'equivocava, em corregia :)

Aquest matí, pronosticat com a dia de canvi de temps, amb baixada de temperatures, i pluja a bots i a barrals, ha resultat ser un matí més fresquet i ennuvolat que ens ha permès estar la mar de bé a l'aire lliure, sense sol cremant-nos ni calor agoviant-nos durant les 3 hores que hem passat de catxondeo.

M'ha agradat veure com tantes famílies, oferint els seu matí de diumenge de manera absolutament desinteressada, ens trobàvem per una causa tan noble com donar a conèixer diferents tipus de portabebés i el seu ús.

(A veure si, de passada, aconseguim erradicar les Baby Björn que corren pels carrer, amb nens penjats dels genitals i sobreestimulats quan miren endavant, postures absolutament perjudicials per la seva esquena).

Ha estat divertit, i cansat. Quan estigui el vídeo editat i penjat a la xarxa, el compartiré també aquí, només faltaria!

De moment penjo la foto d'un regalet que em va fer en Jordi, en homenatge a la mare cangur que estic feta. Em va encantar!

Justícia

2011-09-16T23:29:00.002+02:00

Avui, una història diferent:

Ara fa dos anys, en Jordi, en Martí i jo, juntament amb en Miquel i la Blanca, uns bons amics i padrins dels nostres fills, pujàvem al cotxe a les 6,00h del matí per passar el pont de l'11 de setembre a Mallorca.

Volàvem amb Ryan Air, des de l'aeroport de Girona. Els bitllets els havíem comprat per Internet.

Vam facturar una maleta, pagada a part.

Amb en Martí miràvem, des de la porta d'embarcament, com s'enlairaven els avions. I imaginàvem quin seria el nostre.

Van obrir la porta i, quan ens va tocar el torn, ens van demanar el passaport o el DNI d'en Martí.

No el portàvem, perquè no en tenia (tenia un any i mig), i perquè no havíem vist, a la web de Ryan Air, que n'hagués de tenir per poder volar amb ells. A Espanya no és obligatori tenir DNI o Passaport fins els 14 anys. Només dúiem el Llibre de Família, per si un cas.

Ens van dir que sense passaport o DNI del menor no podíem viatjar; normatives de Ryan Air.

Però nosaltres havíem pogut comprar els bitllets escrivint, durant la compra per Internet, al l'espai que hi havia reservat pel número de DNI, "Llibre de Família", i no havíem tingut cap impediment per avançar amb la compra.

Aquesta explicació, a aquell noi no li servia de res.
Nosaltres estàvem absolutament fora de joc. Havíem pagat els quatre bitllets més les taxes del d'en Martí. Estàvem a punt de pujar a l'avió. Mallorca ens esperava, feia mesos que parlàvem d'aquests tres dies de vacances. I no vam poder marxar.

Vam defensar-nos dient que, per Llei, a Espanya, en vols nacionals, els menors poden volar sense documentació. Perquè no estan obligats a tenir-ne. És suficient que els adults que els acompanyen diguin que se'n fan responsables.
Nosaltres dúiem el Llibre de Família com a document acreditador d'aquesta responsabilitat.

Però Ryan Air és irlandesa, té una altra normativa, i opera segons la seva normativa, no segons la normativa del país en el què opera.

"Doncs deixeu-nos volar, a Mallorca li tramitem el passaport i el tindrà per tornar".

"No".

L'aeroport de Girona no té comissaria ni té cap oficina on poder cursar documentació. L'única opció era anar a Girona ciutat per fer un passaport i comprar bitllets per marxar l'endemà. No podíem permetre'ns-ho.

I veient com buscaven la maleta facturada entre totes les piles de maletes, com ens la tornaven, i com el què havia de ser el nostre avió s'enlairava, ens vam quedar a terra amb un sentiment d'impotència indescriptible.

Vam presentar una reclamació a la Companyia al mateix aeroport, i amb la còpia d'aquesta, en vam presentar una altra a l'OMIC del nostre poble.

Ens la van cursar i ens van dir que rebríem resposta.

Vam rebre un primer mail, al cap de molts mesos, on ens deien que s'estava tramitant la nostra reclamació. Un segon mail on se'ns deia que, ja avançada la reclamació, i veient que era una demanda a una empresa estrangera, es delegava el què quedava de tràmits a un òrgan europeu (ja no en recordo el nom).

I al cap de més mesos vam rebre una carta d'AESA (Agència Estatal de Seguretat Aèrea), del Ministeri de Foment, on se'ns deia que Ryan Air i qualsevol altra Companyia està obligada, per Llei, a operar segons la normativa vigent espanyola (i no del país d'origen de la Companyia). Així doncs, i segons el què reclamàvem, Ryan Air ens havia d'indemnitzar i retornar-nos l'import dels bitllets, ja que no tenia cap dret a deixar-nos en terra.

Però... aquesta resolució no era vinculant. És a dir, nosaltres mateixos havíem de posar-nos en contacte amb Ryan Air i reclamar amb aquest document a la mà. I, en el cas que Ryan Air no en fes ni cas, caldria anar per via judicial.

Vam posar-nos en contacte amb Ryan Air i es van fer els longuis, com si per ells, el què digués el Ministeri de Foment i res fos el mateix.

I en Jordi va decidir anar per la via judicial (jo no en tenia cap ganes, la veritat).

I vam buscar un advocat mercantil i vam tirar endavant la demanda.

A dues setmanes del judici, Ryan Air va fer una oferta econòmica per la meitat del què pensàvem demanar nosaltres al judici, per tal d'evitar arribar-hi.

Quan l'advocat ens va dir això vam tenir clar que Ryan Air no volia arribar a judici perquè tenia clar que perdria. I ens vam quadrar.

O ens pagaven una quantitat que ens permetés cobrir despeses judicials i el preu íntegre dels bitllets, o anàvem a judici.

Van trucar al cap d'un dies, regatejant un import a mig camí de la seva primera oferta i de la nostra apretada. I vam seguir dient que no. I la mateixa tarda ens van acceptar el nostre import.

I avui, a tres dies de celebrar-se el judici, hem rebut la notificació que l'ingrés està fet. Punt i final.

Sé que aquest tema no té res a veure amb el què normalment parlo aquí, però és una història que crec que hauria de córrer per tot arreu, que l'hauria de conèixer molta gent. Perquè sabem que no som els únics que ens hem trobat exactament amb la mateixa situació. Perquè sabem que la gent es cansa d'esperar respostes, que la gent no té temps d'anar d'oficina en oficina i de trucada en trucada. I perquè això, Ryan Air, també ho sap, i per això segueix infringint la Llei. Perquè la gent no es queixa, no arriba fins al final. Perquè la gent s'enduu les maletes, la ràbia, la pena i la impotència cap a casa, es queda sense vacances, i perd diners. I Ryan Air s'embutxaca seients buits i revenuts.

Encara que sembli, a vegades, mentida, la Justícia ens empara, i estem en el nostre dret de reclamar per les injustícies viscudes. I quan més reclamem el què és just, més just serà el nostre món.

20.000

2011-09-16T22:55:00.001+02:00

Sense proposar-m'ho he arribat a les 20.000 visites.

Però aquesta frase em sona rara, perquè en realitat, jo no sóc part activa d'aquest número. Vull dir que jo no he arribat enlloc. Jo només he escrit. I sou vosaltres, els lectors i/o les lectores, que heu arribat a sumar 20.000 visites.

Vaig començar aquest blog el desembre de 2008, en Martí tenia gairebé un any, com té ara en Caïm. El contador de visites l'he posat visible fa molt poc, algun mes. Però fent números, així per sobre, i per curiositat, em sorprèn veure que la mitja de visites mensuals és de 740, per tant, gairebé 24 visites diàries.

Em sento realment afortunada d'aquest ritme trepidant de gent que passa per casa meva, per la meva vida, pel meu cor, pel meu cap.

Sempre he dit que mai he pretès gaire res amb aquest blog, només compartir, per si a algú li pot servir d'alguna cosa identificar-se, sentir-se igual, o per si a algú la informació que hi va apareixent li arriba, li ressona i creu que algun dia li farà servei. I també expressar-me, buidar el pap, esbargir-me...

I també sempre dic que sé que hi ha lector(e)s no identificats, que m'encantaria que s'identifiquessin però que estan en el seu dret d'anonimat, i també dir que m'agradaria que, a vegades, hi hagués més safareig, més intercanvi, més tertúlia, però vaja, que tot està bé, i que tothom hi és benvingut.

Recordo quan els seguidors del blog eren només amigues. I ara, amb estupefacció veig que hi ha 37 seguidor(e)s, algun(e)s dels quals, desconeguts. I 37 és molta gent!

I res, que vull agraïr totes les mirades atentes, totes les ments obertes, i tots els cors generosos que han passat per aquí i han deixat petjada per casa.

Gràcies per arribar, entre tot(e)s, a aquestes 20.000 passejades per casa :)

Creixent

2011-09-14T00:07:00.001+02:00

En Caïm ja té 11 mesos, d'aquí res, un any. Mare meva! Però si tanco els ulls i revisc el part com si fos ahir!

I tan gran que veia, aleshores, en Martí, i tan petit que el veig ara, en aquells records!

En Caïm ja té 11 mesos, i molt de sentit de l'humor. És bromista i fa cosetes que sap que ens fan riure. Diu que no amb el cap perquè li diguem que no amb el cap, i acabem tots marejats de brandar a dreta i esquerra. I quan vol pit fa un sorollet amb la llengua, com si begués aigua, i juguem a fer petar la llengua, rient, i avui, només despertar-se, s'ha assegut a llit i ha començat a picar de mans. I ho ha anat perfeccionant a mida que ha passat el dia.

Ha descobert les columnes de CD's, i va ràpidament cap al racó a tirar-los tots a terra. Les he precintat amb una cinta-celo que no ha suportat el primer atac.

Tot el seu món gira al voltant del menjar, o de tenir la boca plena. A la Plaça Tova es passa la tarda menjant engrunes de tortites, palitos, entrepans, grefusitos, galetes, i tot el què trobi. Als parcs amb sorra i pedres se n'omple la boca, però amb seny. Se'n guarda una a la boca i se la va passejant. Quan se'n cansa l'escup, n'agafa una altra, i segueix explorant amb la pedreta.

I si li dic: "Viam aquesta pedra...", amb la llengua me la dóna. I, immediatament, n'agafa una altra.

Quan cridem l'Apu ell ens imita, i diu Apu com ho deia en Martí quan era petit (o més petit), Ap"so gutural". La U amb la boca tancada. Avui, quan ha vist l'Apu, ell solet l'ha anomenat.

I també diu "papa". Avui, per primera vegada, m'ha semblat, amb sentit. Però no vull dir-ho gaire alt perquè potser només ha estat casualitat.

Camina agafat pels llocs, juga a llençar objectes per la barana, o a posar coses dins de forats, o a les escletxes.

A la trona, cada 30 segons, intenta escalar cap a la taula recolzant els genolls a la safata de la trona, i no ho aconsegueix perquè li ho impedeixo, no per falta d'habilitat. També puja esglaons, i tobogans, del dret i del revés (si el tubogan és de plàstic i la humitat li facilita).

A la banyera juga a fer veure que menja sucant una cullereta a un bol i portant-se-la a la boca, i amb un got, fa veure que beu.

Li encanta seguir en Martí, i remenar-li i agafar-li tot el què ell té a les mans. Riu amb ell.

I és generós. Ahir, mentre esmorzàvem, en Caïm menjava Golden Grahams, i si jo li apropava la cara i li obria la boca, ell me'n donava. Vaig posar-lo a prova, per curiositat, i quan se n'estava posant un a la boca vaig apropar-m'hi i li vaig demanar; pobret, se'l va treure de la boca i me'l va donar a mi! Em vaig quedar meravellada! Evidentment, li vaig tornar. (La generositat abans de l'any. Un tema per estudiar).

En Martí també creix, aviat farà 4 anys. Aquest part em queda més lluny. Tot i que si tanco els ulls, també trobo tots els records.

Comença a llegir lletra de pal. Ha passat de dir, per separat, el so de les lletres, a ajuntar-los amb facilitat. Les paraules llargues li costen més, les curtes fàcilment les resol. Aquest és el seu joc d'ara. Escriure, llegir, lletrejar. Veu lletres i números a tot arreu. Els sap en català i en castellà.

I pregunta per què les coses es diuen com es diuen.

Avui he fet neteja de joguines i he exiliat 4 bosses a les golfes. Pràcticament no juga amb res. Demà anirem a Abaccus a comprar material lúdic, artístic i didàctic per passar l'hivern. Material que em motivi a mi també per passar estones amb ell, fent tots dos.

També avui ha començat El Talleret, la seva escoleta. Ahir va tenir una crisi amb plors i sanglots que vaig acompanyar amb molt d'amor i contacte. I avui, tot i el nus que tenia quan ha marxat de casa, se n'ha sortit la mar de bé i ha tornat ben content i feliç. Ha après a dir uns quants colors en castellà, estava encantat de la vida.

I la setmana vinent començarà a l'espai de psicomotricitat, amb nens com ell i més grans. Veurem com anirà. Estic segura que, malgrat les reserves inicials, li encantarà. I confio plenament en la persona que durà el grup perquè sé que està formada per acompanyar els nens com jo vull que algú acompanyi els meus fills.

I jo, la setmana vinent, recuperaré un trocet de Violeta (no dona, no mare). Per primera vegada des que sóc mare m'agafaré estones setmanals per cultivar-me, a soles.

I a més, ja he començat a posar fil a l'agulla amb els meus tallers de doula, i tinc agenda programada a partir del gener, amb tallers mensuals d'embaràs, part i criança, i a l'octubre en tinc dos, de prova. I al novembre o desembre, no ho sé encara ben bé, un per parelles sobre criança.

I aquest vespre, aprofitant el silenci de la casa, he estat preparant aquests tallers, i em sento brutalment capaç, preparada, satisfeta i contenta de poder retrobar-me amb mi mateixa. I em sento, a la vegada, profundament agraïda a en Jordi, el meu home, el meu millor amic, per permetre'm desenvolupar-me, ara que puc, tenint cura, ell, quan calgui, dels nostres fills, i posant-me tota mena de facilitats per aconseguir-ho.

I agraeixo també als meus fills que em permetin fer el què vull fer. Segur que saben que repercutirà, en positiu, a tota la família.

I així estem, començant aquest curs amb moltes ganes, confiança i il·lusió, amb noves activitats per tots i, sobretot, evolucionant, creixent!

A pagès

2011-09-08T17:07:00.002+02:00

Tinc la sort de venir d'una família "de pagès".

Dic sort no perquè n'hagi après res (tot i que m'encantaria) sinó perquè, encara ara, puc gaudir d'algunes feixes de terra que la família conserva.

A aquestes feixes de terra, treballades per altres pagesos en lloguer a preus simbòlics, podem anar-hi quan volem. I anem, de tan en tan, al Pla, i cada setembre fix a la Vinya, on tenim dues figueres que ens regalen figues.

El meu avi treballava al i El Pla.

L'àvia li duia cada dia la carmanyola amb el dinar, caminant una llarga estona des de casa fins el Pla.

El Pla estava lluny de tot, enmig de res, i per arribar-hi, calia travessar camps i camps.

Jo, aleshores, encara no havia nascut. I la meva mare i els meus oncles devien ser petits.

Al Pla, ja de petita, hi havia anat a acompanyar en Joan, el meu onclo. Ell regava i recollia (pagès a dedicació parcial, no d'ofici), i jo sucava els peus als regs, amb l'aigua que sortia del pou i que el motor que feia pep-pep-pep-pep-pep feia sortir, glaçada.

També de petita, a ca l'àvia, triàvem fesols. M'encantava submergir el braç a la samal plena de fesols fins a dalt. Eren freds i secs. Encara ara en recordo la sensació.

En Joan ja no treballa el Pla ni a temps parcial. Ja fa anys que ho va deixar córrer. El seu cosí, en Pere, sí que hi treballa un trocet, a dedicació de jubilat, i el què en recull ho reparteix per la família.

Quan en Pere marxa de vacances, en Joan li cuida el tros. Li rega i li recull. I quan podem, compartim tasques. Ara que jo, des que hi vaig amb fills, poca feina puc fer.

Fa dos anys vam anar-hi amb en Martí, vam omplir galledes d'aigua i va xapotejar pel reg i a les galledes, feliç.

Avui hi hem tornat amb en Martí, en Caïm, l'Oriol i en Biel, els meus dos cosins, però també cosins seus (per edat i joc).

Mentre en Caïm feia la seva migdiada matinal a la motxilla, ells xapotejaven al reg, que s'ha omplert d'aigua gràcies al mateix motor que fa, encara, pep-pep-pep-pep-pep; s'han despullat, hem omplert galledes, s'han "banyat", han fet transvasaments d'una galleda a l'altra amb testos foradats i, quan en Caïm s'ha despertat, s'ha afegit al joc.

Quan s'ha acabat l'aigua, ens hem arrecerat al peu de la morera que fa ombra darrera la caseta de les eines, tots a sobre d'un llençol, i mentre uns jugaven els altres explicàvem acudits.

A la Vinya, a la Figuera com en diem nosaltres, vam anar-hi la setmana passada, i més que hi anirem, mentre hi hagi figues!

Jo sempre he ajudat en Joan a agafar figues. Però aquesta vegada no vaig poder perquè en Caïm necessita, encara, tota la meva presència i, a més, volia estar a terra. Així que l'ajudant de'n Joan va ser en Martí.

Mentre en Martí pescava figues (com diu ell) i jugava amb la canya sense pescar res, i en Joan es deixava les seves pobres cervicals mirant enlaire, en Caïm triava entre els tous de terra, el més tendre per berenar.

Un cop van haver repassat les dues figueres i van haver comprovat que la majoria de figues madures ja les havien picotejat els ocells i les que quedaven senceres eren, la majoria, massa verdes, vam anar a veure els tractors de sota el cobert de Can Verdaguer (els llogaters de les terres, que també pleguen per jubilar-se).

Mentre en Caïm jugava amb trocets d'escorça que hi havia a peu de cobert, buscava tresors, i intentava arreglar rodes de tractor, en Martí va poder enfilar-se al tractor gran i al petit, com un conductor!

I jo mirava a banda i banda i deixava que la vista se'm perdés entre el castell de Palafolls, el Turó d'en Montells, Sant Joan, i les figueres.

I és que per mi, la fortuna de tenir aquestes terres és poder-hi anar a passar un matí, o una tarda, i no sentir res ni ningú. Només algun ocell, algun avió que vola alt, el vent i el silenci. I deixar que els meus fills siguin lliures entre branquillons, sots, terra i alegria. Sense mirar el rellotge, sense pensar en res més que en la sort de poder mirar el cel i veure'l, i sentir que allà, al mig de verd i marró, m'hi sento a gust, lliure i feliç.

Ho endevines?

2011-09-04T22:50:00.000+02:00

M'ha arribat aquest bonic fragment. Bonic perquè està escrit amb tanta saviesa i delicadesa, i a la vegada, és tan gràfic, tan visual, que enamora.

A mi, almenys, m'ha enamorat. Perquè és ben bé així, tal qual, de real, de tendre, de càlid, de dolç, de còmplice.

"Yo tengo la idea de que las recién paridas están como iluminadas por dentro y los niños se duermen horas y horas sobre ellas, oyendo ese arroyo de leche tibia que les va llenando los pechos para que ellos mamen, para que ellos jueguen hasta que no quieran más, hasta que retiren la cabeza: "otro poquito más, niño..." y se les llene la cara y el pecho de gotas blancas".

Per qui diries que pot estar escrit? Va, juga una mica... una dona, no? Mare, segur! O doula, o llevadora! O psicòloga? Terapeuta familiar, potser? Una dona sàvia, una àvia, o una xaman d'una tribu... O... Mmm... i si fos un home? Vaaaah... vols dir? Per què no? Un "pro-teta"? Un "terapèuticalternatiu"? Va, qui, qui?

FEDERICO GARCÍA LORCA. Yerma.

Que aquest home era un dels Grans ho sap tothom. I no només era Gran per escriure bé. O no?

Segon Premi: a la Versatilitat

2011-09-03T17:00:00.002+02:00

Però quines sorpreses!

Un altre premi al meu blog!

I mira que com a bloggera no me'l mereixo gaire. No perquè no escrigui i no hi dediqui estones, sinó per no moure'm de blog en blog y tiro porque me toca.

Però mira, deu ser que me'ls mereixo, tu, no diré pas que no.

Doncs m'han donat aquest premi, el premi al Blog Versàtil!

Versatilitat: Derivat de Versàtil.

Versàtil: adjectiu procedent de la paraula llatina versatilis, que fa referència a la capacitat d'alguna cosa o d'algú a adaptar-se de manera ràpida i amb facilitat a noves situacions, funcions, etc.

El premi me l'otorga una recent lectora i seguidora, la Mireia, autora del seu blog Mama, mimos i més.

Gràcies Mireia per haver-te quedat a casa meva, i moltíssimes més gràcies per haver-me fet mereixedora d'un premi tan bonic!

T'afegeixo a la llista dels meus blogs... però no prometo res... M'encantaria tenir temps per llegir-ne molts, però hauria de passar-me hores davant de l'ordinador i és, per mi, im-pos-si-ble.

Vale, ara vénen les regles, que no es regalen els premis així com així (tot i que per mi, seria més fàcil, la veritat).

Les regles després d'acceptar aquest premi són les següents:

- agraïr-li a la persona que m'ha otorgat el premi que ho hagi fet, i enllaçar-la al meu blog (misión cumplida).

- compartir 7 coses sobre mi (crec que n'he compartides, ja, moltes més de 7).

- otorgar el premi a 15 blogs que hagi descobert recentment (ja hi tornem!).

La primera regla no m'agrada perquè em pregunto en quin món vivim que això hagi d'estar escrit. És de calaix que un acte com aquest s'ha d'agraïr, no? Vaja, a mi m'ha sortit de l'ànima, no necessitava que ningú em digués que ho fes!

La segona regla... vale, ho faré, tot i que, com ja dic, porto compartint mitja vida des que vaig començar amb aquest blog. Potser es tracta de compartir informació més trivial.

I la tercera regla... és que no puc. Ja amb el primer premi que vaig rebre em va costar arribar als 7 blogs que es demanava que fossin premiats. 15 ni els conec! Em sap greu...

Així que va, compartiré 7 coses sobre mi... aviam...

1. He fet un descobriment curiós. M'he passat la vida deixant-me el cabell llarg per tenir una melena llarga, llarga. I quan la tinc llarga, llarga, decideixo tallar-me'l. Curt, curt. El primer cop que vaig tallar-me'l curt "com un noi" (em deien), feia 8è d'EGB. L'última vegada que me l'he tallat curt ha estat fa uns 4 o 5 mesos, ja no ho sé. I un dia, fent números, vaig adonar-me, vaig descobrir, que m'he tallat el cabell cada 4-5 anys, de manera inconscient, sense saber-ho. Quines cosa més curiosa, no?

2. El meu home, en Jordi, és l'home de la meva vida. Ho sé. Ens vam conèixer a 5è d'EGB i ens vam enamorar. Vam ser, tota la vida, "amics especials", d'aquells de quedar per sopar i no voler que la nit acabi, de converses trascendents i intrascendents fins a altres hores. Els nostres camins van apropar-se i distanciar-se aleatòriament, segons les circumstàncies del moment, però mai van separar-se del tot. I un dia vam retrobar-nos i vam saber que viuríem junts per sempre més. I ja no ens vam poder separar :)

3. De professió sóc Educadora Social. Em pensava que sempre més treballaria en aquest món. Vaig treballar alguns anys a un Centre de Dia de Salut Mental i a un Pis amb Suport també de Salut Mental. Era una bona feina, amb bones condicions econòmiques, horàries... i una plaça gairebé segura, per tota la vida. Però en Martí va canviar-me la vida i vaig decidir plegar.

4. Tinc gat i gos. El gat es diu Antòniu. Me'l va regalar en Jordi quan estava embarassada d'en Martí. L'Antòniu, abans de viure amb nosaltres, vivia en una plaça a Arenys de Mar. Quan va arribar a casa era molt petitó. Feia les migdiades amb mi, sobre la meva panxa, fent-li rrrrrrrrr a en Martí a través de la pell. I quan arribàvem a casa ens venia a rebre i s'enfilava a l'espatlla i s'hi quedava, com un monet.

El gos es diu Apu, és un petener que vaig dur-me de Perú i que, quan era cadellet, cadellet i es cansava de caminar, me'l penjava amb un xal de la cintura i s'adormia.

Com un valent, va atravessar l'Atlàntic per venir cap a la seva nova terra sent molt cadellet, a la bodega de l'avió.

Ens vigila com un gos guardià, i neteja el terra quan en Caïm menja.

Ara m'adono que el meu instint portejador ja s'havia manifestat abans de ser mare.

5. Vaig tenir la sort de regalar-me, juntament amb en Petit (la meva parella anterior) un viatge per Amèrica del Sud que va durar 4 mesos. Equador, Perú i Bolívia. Vam estar a llocs meravellosos, i vam conèixer zones molt rurals. A tot arreu, els nens, eren portejats. Crec que el viatge també va ser font d'inspiració, encara que subliminal.

Va ser tota una experiència que m'encantaria repetir amb els meus fills, ja més grans, i amb en Jordi (tot i que a ell li tiren més altres països).

6. M'encantaria fer Nova Zelanda en autocaravana.

7. Sóc feliç, molt feliç.

I els blogs...

Doncs mira, en premio dos, descoberts fa molt poquet, i que m'han encantat.
Són escrits per un home. Per un recent pare. El primer parla des del resultat positiu al test d'embaràs fins el dia del part. El segon comença ja, amb la beba nascuda.
Conec els pares de la beba. Conec, doncs, l'autor.
Però no el premio per això, sinó perquè m'han encantat, els dos.

Muschram

Namuram

I premio el de la Judith, una amiga valenta de la que ja vaig parlar que, amb el seu home i els seus dos fills, ha marxat a viure a Galícia, lluny de tot i tothom conegut, i a qui trobo a faltar. Només per la valentia d'intentar fer un blog des del mòbil, es mereix, justament, aquest premi.

Casa Nostre

Fins aviat :)

Contes per Tu

2011-09-02T17:23:00.000+02:00

Està clar, i està vist, que lo meu no són els negocis ni fer-me rica. I que el meu temps, ara mateix, l'inverteixo millor creant que treballant.

He creat un nou blog. És un blog de contes. Res a veure amb aquest. Res a veure amb el de Doula. O potser sí, una cosa en comú, la maternitat.

Contes per Tu

Dóna'm temps. L'acabo de començar ;)

Serà d'anar fent, mica en mica... com tot a la vida. Sense pressa i amb il·lusió.

Ens observen... sempre

2011-08-30T16:06:00.003+02:00

M'ha arribat aquest bonic escrit a través d'una germana doula. A ella li ha arribat a través de Apoyocesáreas. No sé qui l'ha escrit, no està signat.

M'ha agradat. M'he imaginat que un dia, en Martí, pensarà tot això de mi.

Perquè he penjat dibuixos seus a la nevera, al menjador, a l'entrada..., perquè poso menjar al nostre gat i al nostre gos, perquè ploro davant d'ell sense amagar-me'n, perquè avui, a plaça, he comprat mig quilo de maduixes perquè li encanten i les he preparat tal com li encanten, i ha estat contentíssim de poder-se menjar gairebé el mig quilo ell solet, perquè li dic paraules d'amor i li faig mimitos i petons quan ja dorm, perquè dedico temps a les persones que el necessiten, perquè tinc cura de casa nostra i del nostre pati, de les nostres plantes, de la nostra decoració, del nostre ordre, del nostre menjar, i de totes les persones que vivim sota aquest nostre sostre, i perquè sovint li somric i intento que ell també ho faci :-)

I aquest escrit m'ha agradat també perquè ens recorda que ells ens miren i, així, som el seu exemple. Potser no sempre ens escolten, però sí que sempre ens veuen. I el que fem nosaltres avui, ells ho faran demà. I dic nosaltres com puc dir els seus avis, els seus germans, els seus tiets, els seus cosins, els seus padrins, els seus amics, els meus amics.

Així doncs, el què volguem que aprenguin, ho haurem de practicar primer nosaltres. No calen massa paraules, els fets són suficients.

Espero que t'agradi a tu també ;)